Warning: include(/home/content/n/a/r/narrativa/html/modules/mod_newsflash/dir.php) [function.include]: failed to open stream: No such file or directory in /home/content/30/3786030/html/index.php on line 8

Warning: include() [function.include]: Failed opening '/home/content/n/a/r/narrativa/html/modules/mod_newsflash/dir.php' for inclusion (include_path='.:/usr/local/php5/lib/php') in /home/content/30/3786030/html/index.php on line 8

Warning: include(/home/content/n/a/r/narrativa/html/images/banners/xml.php) [function.include]: failed to open stream: No such file or directory in /home/content/30/3786030/html/index.php on line 11

Warning: include() [function.include]: Failed opening '/home/content/n/a/r/narrativa/html/images/banners/xml.php' for inclusion (include_path='.:/usr/local/php5/lib/php') in /home/content/30/3786030/html/index.php on line 11

Warning: session_start() [function.session-start]: Cannot send session cookie - headers already sent by (output started at /home/content/30/3786030/html/index.php:8) in /home/content/30/3786030/html/libraries/joomla/session/session.php on line 412

Warning: session_start() [function.session-start]: Cannot send session cache limiter - headers already sent (output started at /home/content/30/3786030/html/index.php:8) in /home/content/30/3786030/html/libraries/joomla/session/session.php on line 412

Warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /home/content/30/3786030/html/index.php:8) in /home/content/30/3786030/html/libraries/joomla/session/session.php on line 415
Els fills del segle. Novel·la històrica i novel·la d’interpretació de la història. Realisme. Tolstoi, Guerra i pau

Herois de novel·la representants del nostre temps

Els fills del segle. Novel·la històrica i novel·la d’interpretació de la història. Realisme. Tolstoi, Guerra i pau

La Revolució Francesa, les guerres napoleòniques i la novel·la realista

Seguint les passes de Walter Scott, l’any 1829 Honoré de Balzac escriu una novel·la històrica, Les Chouans, inspirada en la revolta de nobles i camperols catòlics de la Vendée que van oposar-se al govern revolucionari de 1793. El moviment de resistència, encapçalat per l’aristòcrata Henri de la Rochejaquelein, va donar lloc a una guerra (1793-1796), també de guerrilles, que va acabar amb la massacre dels vendeans per les «columnes infernals» de l’exèrcit republicà, les  quals van cremar i arrasar granges i poblacions a fi i efecte d’eliminar totalment qualsevol focus de la contrarevolució.

Les Chouans és la primera novel·la que Balzac inclou en el complex sistema de la Comédie humaine, conjunt de narracions centrades en la França de la Restauració i de la Monarquia de Juliol, tradicionalment considerada un dels grans exponents del realisme romàntic i un antecedent directe del realisme de mitjans de segle. El tema de la Vendée interessava enormement Balzac, catòlic, monàrquic i molt crític amb els excessos de la Revolució Francesa. La novel·la, encara molt immadura, barreja el document històric i els elements pintorescos en un univers narratiu dominat pel misteri i la conspiració, d’un gust fonamentalment romàntic.

 

 Emile Auguste Bellet (1856-1911), Escena de la guerra dels Chouans, 1882

 

En obres posteriors i més madures de la Comédie humaine, el món de la Revolució, el Consolat, l’Imperi i les campanyes de Napoleó és evocat constantment, perquè es considera un determinant en la vida pública i privada de les criatures de ficció. Aquest és el cas, per exemple, de l’oficial de cavalleria Chabert de Le colonel Chabert (1832) que, ferit a la batalla d’Eyleau (1807) i donat per mort, reapareix en la societat de la Restauració i la Monarquia de Juliol; o el cas de l’avar Grandet d'Eugénie Grandet (1833), que ha construït el seu patrimoni comprant béns desamortitzats per la Revolució i traient partit de la seva condició d’alcalde republicà; o de la poc escrupolosa criada Flore Brazier de La Rabouilleuse (1842) que, crescuda sense religió en l’època del terror jacobí, acaba per fer-se amb el patrimoni del seu amo, al qual té dominat per complet. D’aquesta manera, allò que primer havia format part de la novel·la estrictament històrica, passa a formar part de la crònica contemporània, en un intent d’explicar la realitat com a fruit d’un procés històric i els personatges com a producte del seu temps.

Seguint el model de Balzac, la novel·la realista bastirà els seus escenaris en la intersecció de la ficció i la història rigorosament contemporània, entesa habitualment com evolució dinàmica. La presència de Napoleó en la novel·la de la tradició realista acumula, a més, un sentit antropològic. Lligat al culte romàntic de l’heroi dotat d’energia, Napoleó ha esdevingut un mite, present en totes les manifestacions literàries del segle. Així, el crim de Raskòlnikov, el protagonista de Crim i càstig de Dostoievski (1866), no acaba d’entendre’s si no tenim clar que respon, també, al desig d’emular la gesta napoleònica. Anàlogament, molts anys abans, els dos grans personatges de Stendhal, Julien Sorel de Le rouge et le noir (Roig i negre) (1830) i Fabrizio del Dongo de La chartreuse de Parme (La cartoixa de Parma) (1839) han actuat en gran mesura guiats pel model estimulant del militar de Còrsega que va conquerir Europa.

Stendhal havia estat soldat de Napoleó i, com a tal, va participar en la segona campanya d’Itàlia. L’escriptor va traslladar part dels seus records a la magnífica obertura de La chartreuse de Parme, on assistim a l’alegria desbordant dels llombards davant l'ocupació francesa.

 

 Charles Thevenin (1764-1838), L'exèrcit francès travessa el Saint-Bernard el 20 de maig de 1800 (1806)

 

Fabrizio del Dongo, l’heroi de la novel·la, és estrictament fill d’aquesta ocupació. La seva mare, casada amb un aristòcrata repatani, va tenir aleshores un afer amb un oficial francès que la va deixar prenyada. Fill de pare desconegut, però oficialment esqueix de la nissaga dels del Dongo, Fabrizio fugirà de casa per unir-se a les tropes de Napoleó en la vigília de la desfeta de Waterloo.

Les pàgines de la novel·la dedicades a la narració d’aquesta batalla han esdevingut justament famoses. Stendhal va modular el punt de vista de manera que la realitat únicament es reflectís des de la mirada del personatge, un turista enmig de la guerra que protagonitza escenes certament poc heroiques, protegit per les cantineres. Mentre és testimoni de l’esdeveniment, Fabrizio no sap que està participant en la jornada històrica de Waterloo. No se n’assabenta fins l’endemà i per un relat que sent a la fonda on s’allotja. La tècnica, d’un realisme precursor, és absolutament revolucionària i dóna una solució versemblant a les dificultats que planteja la narració d’una batalla. Malauradament, el reconeixement va arribar a Stendhal massa tard.

 La derrota de Napoleó a Waterloo segons la pel·lícula homònima de Sergei Bondarchuck (1970)

 

Als anys 60, Victor Hugo va plantejar-se novament els reptes de la narració bèl·lica a «Cosette», la segona part de Les Misérables (1862-1863). La secció s’obre amb una narració morosa de la batalla de Waterloo, per a la qual Hugo s’havia documentat abundantment, fins i tot viatjant a l’escenari dels fets. La tècnica emprada oscil·la de la mirada d’un «Hugo testimoni» a l’omnisciència d’un «Hugo visionari». Narrador i autor conflueixen volgudament en el text, que empra recursos fonamentalment èpico-lírics. La mirada des de dalt, demiúrgica, permet allò que no trobem en cap moment a Stendhal: una gran panoràmica sobre el moviment de tropes.

El Waterloo de La chartreuse de Parme i el de Les Misérables van fornir el model per a la narració de la batalla de Borodino que ocupa gairebé la totalitat del Llibre III de Guerra i pau (1863-1869) de Tolstoi, sens dubte la novel·la històrica més important del període realista. Tolstoi, que va analitzar les dificultats que comporta la narració realista d’una batalla, havia estat militar com Stendhal i admirava l’obra d’Hugo. De la síntesi dels dos models sorgeix una de les narracions de guerra més impressionants que ens ha llegat la modernitat.

 

Lev Nikolaievitx Tolstoi (1828-1910) i Guerra i pau (1865-1869)

Tolstoi procedia d’una antiga i aristocràtica família que des del segle XVII havia tingut un paper rellevant en la vida pública russa. Va néixer a Yasnaia Poliana, l’heretat dels seus pares a la regió de Tula. La seva primera joventut va ser disbauxada, com la de Pierre Bezujov, un dels protagonistes de Guerra i pau. L’any 1851, entrampat en deutes de joc, Tolstoi va ingressar a l’exèrcit i va participar en la Guerra de Crimea, que va enfrontar la Rússia de Nicolau I amb l’Imperi Otomà i els seus aliats, França, Anglaterra, Sardenya i el Piemont. La caiguda de Sebastopol i el Tractat de París el 1855 van suposar un important revés polític per als russos, que havien estat una potència reconeguda i respectada des de la derrota de Napoleó i el Congrés de Viena (1814-1816).

La carrera literària de Tolstoi s’inicia en realitat després de la desfeta de Crimea, coincidint amb el començament del regnat d’Alexandre II. Com l’obra de Dostoyevski, la de Tolstoi és alhora un exponent i un resultat de l’ambient polític i cultural del període d’aquest tsar, molt marcat per polèmiques reformes de caire aperturista, com l’abolició de la servitud (1861), i per la consolidació de la intel·ligentsia russa amb l’aparició del nihilisme dels raznochintsy. Com Dostoyevski, Tolstoi va mostrar-se contrari als intel·lectuals revolucionaris i va decantar-se cap a un evangelisme místic, en aquest cas molt lligat a una concepció pacifista i anarquista.

 

 Antoine François Vizzavona (1876-1961), Lev Nikolaievitx Tolstoi

 

Guerra i pau, text llarguíssim i complex de gestació molt lenta, és clarament una obra de transició en la trajectòria del novel·lista. En l’evolució i maduració de la matèria narrativa, s’hi percep nítidament el progressiu protagonisme d’una cosmovisió antiintel·lectualista fortament cristiana, fonamentada en els evangelis. La matriu procedeix d’una novel·la històrica començada el 1856, que va restar inacabada. Es titulava Els decabristes i estava inspirada en la fracassada insurrecció occidentalista de desembre de 1825 a Peterburg. El 26 d’abril de 1856, Alexandre II havia amnistiat els supervivents del Decabrisme, molts d’ells a Sibèria des dels anys vint. El fet va desvetllar, en general, un renovat interès pel tema, fins i tot en la premsa que publicaven a Europa els exiliats polítics del període de Nicolau I. A Londres, per exemple, L’Estrella Polar del socialista Alexander Herzen va dedicar diversos números monogràfics al tema. Tolstoi, interessat també per la qüestió, va llegir aquests textos i, en els seus dos periples europeus (1857 i 1860-1861), va tractar Herzen, les tesis del qual sobre l’organització de la propietat i el treball agrícola en petites comunitats de camperols van influir-lo notablement.

 

 Residència de Tolstoi a París l'any 1857. Fotografia de Tanit de la Torre (IES Icària. Barcelona)

 

Aquest viatge europeu de 1860-1861, amb una llarga estada a París, va ser en general decisiu per a la concepció de Guerra i pau i l’abandonament de la novel·la sobre els decabristes. Tolstoi va esmerçar gran part d’aquests mesos en l’estudi de Napoleó i el seu període, va conèixer personalment l’anarquista francès Proudhon i el poeta, dramaturg i novel·lista romàntic Victor Hugo, exiliat per motius polítics a les illes del canal de la Mànega.

Ambdós autors van contribuir en la gènesi de la novel·la històrica sobre Napoleó que finalment seria Guerra i pau. Aquest any 61, Proudhon publicava el seu assaig La guerra i la pau, d’on procedeix el títol de la novel·la homònima que ens ocupa. Pel que fa a Hugo, estava enllestint aleshores la redacció de Les Misérables, que Tolstoi va poder llegir abans que comencés la publicació serialitzada a Brussel·les l’any 1862. Aquest text d’Hugo, de fort impuls èpic i d’un panteisme cristià primitivista, de potent veu autorial i carregat d’excursos, el va fascinar fins a extrems. En una llista dels 70 on va inventariar les lectures que més l’havien impactat al llarg de la seva vida, el ponderava al nivell dels evangelis.

Un cop a Rússia i instal·lat a la finca familiar de Yasnaia Poliana, Tolstoi va treballar intensament en la redacció de Guerra i pau de 1863 fins a 1869, en què el text va aparèixer en volum i amb la forma gairebé definitiva que coneixem actualment. Aquests anys de creació i construcció literària obsessiva són també els primers del seu matrimoni amb Sophia Andreevna Bers, Sonia, amb qui s’havia casat el 62 i amb qui va tenir després una relació difícil, en part reflectida a Ana Karènina (1875-1877). A Yasnaia Poliana, Tolstoi es dedicava també a les tasques del camp, especialment a l’apicultura, i a una sèrie d’experiències pedagògiques inspirades en Rousseau, que es van traduir en la creació d’escoles per als fills dels camperols que treballaven les terres de la família. La nombrosa correspondència d’aquests anys ens permet reconstruir força bé les seves ocupacions, el seu mètode de treball, la preocupació per guanyar diners amb la literatura, les seves lectures de l’obra completa de Victor Hugo, d’historiadors russos del període napoleònic, dels filòsofs Kant i, sobretot, Schopenhauer i el seu viatge a Borodino per conèixer directament l’escenari de la batalla.

Genèticament, el text de Guerra i pau presenta tres estadis diferenciats que expliquen la complexa evolució del conjunt d’una matèria narrativa que, segons Robin Feuer Miller, es va anar modificant a partir d’un plantejament de novel·la política i de costums fins arribar a una culminació fonamentalment metafísica.

La primera part de la novel·la, amb el títol L’any 1805, i alguns passatges que correspondrien després a seqüències posteriors van publicar-se per primer cop el 1865, serialitzats al Missatger rus. En aquesta fase inicial, l’obra es va anar gestant gairebé paral·lelament a la seva impressió.

Però Tolstoi no va quedar satisfet amb el resultat, per la qual cosa va refer completament el text entre 1866 i 1869, data en la qual va aparèixer la versió gairebé definitiva en volum. Immediatament, l’èxit de vendes va ser fabulós a Rússia. Aquesta versió de 1869 està externament estructurada en sis llibres, dividits en diverses parts, alhora subdividides en capítols numerats en romans, i es tanca amb un important epíleg en dues parts. Es tracta d’un text que combina material estrictament novel·lesc amb extenses reflexions doctrinals sobre història, moral i filosofia, que han estat sovint criticades, perquè s’han considerat alienes a la matèria novel·lesca en si i, per tant, perjudicials per a la unitat de l’obra. Una part important, d’altra banda, està escrita en francès, que era la llengua habitual de l’aristocràcia russa.

D’aquesta versió del 69, se’n va fer el mateix any una segona edició, gairebé idèntica. La tercera edició per a les Obres reunides (1873) difereix notablement de la del 1869. Tolstoi va reescriure nombrosos passatges i va canviar-ne l’estructura. La matèria es distribueix en quatre llibres, s’elimina el francès i gran part dels excursos, que no convencien especialment Tolstoi, molt crític ja amb el seu text, com pot llegir-se a l’epistolari. La quarta i cinquena edició de la novel·la reprodueixen la del 73, per la qual cosa no tenen especial rellevància per a la història textual. En canvi, la sisena, el 1886, és fonamental perquè torna a l’edició del 1869 i recupera, per tant, el francès i els excursos, mantenint, però, la reescriptura i l’estructura en quatre llibres del 73. L’edició del 86 pot ser considerada la definitiva, ja que les posteriors en vida de l’autor es limiten a reproduir-la, tot i que incorporin il·lustracions en alguns casos. En un intent de sortir al pas d’algunes interpretacions de la seva novel·la, Tolstoi va publicar l’any 1888, a la revista Antiguitats russes, l’assaig «Unes paraules sobre Guerra i pau», que des d’aleshores s’ha imprès, generalment, com un apèndix de l’obra.

A França, l’editor Hachette va publicar la primera traducció de Guerra i pau l’any 1880. Aquesta versió va ser intensament publicitada per Turgènev, instal·lat aleshores definitivament a Bougival, prop de París. Tot i que no li agradava gens la propensió «filosofant» de Tolstoi, en una carta al director del diari Le XIXème siècle, Turgènev va elogiar el text perquè era una novel·la històrica realista que, allunyant-se del romance a la Scott o a la Dumas, reflectia la Rússia de veritat. Ambaixador innnegable de les lletres russes a l’estranger, l’escriptor va enviar exemplars de la novel·la a Flaubert, al crític H. Taine i als novel·listes E. Zola, A. France, A. Daudet i G. de Maupassant. El gest va contribuir a donar a conèixer internacionalment Guerra i pau i va ser decisiu per a l’evolució de la narrativa europea de finals de segle. El 1885-86, la novel·la va ser traduïda a l’anglès per primer cop a partir de la versió francesa.

Guerra i pau és una novel·la enormement complexa que sintetitza formes narratives diverses, com la «crònica familiar», la «crònica històrica», la «novel·la d’aprenentatge», la «novel·la psicològica», el «poema èpic» i el «poema filosòfic i moral». Fonamentalment, la novel·la narra les vicissituds de quatre famílies: els Rostov, ciutadans moscovites; els Bolkonski, aristòcrates d’origen rural; els Bezujov, fonamentalment el bastard Pierre; els Kuraguin, representants de l’aristocràcia moralment corrupte.

La novel·la presenta una galeria vastíssima de personatges ficticis que es barregen amb personatges històrics. Aquests últims adquireixen un pes fonamental a mida que avança la narració i entre ells figuren el tsar Alexandre I i, sobretot, les figures antitètiques de Napoleó i el general rus Kutuzov, que representen la falsedat de l’heroi romàntic i el bon sentit del poble rus, respectivament. L’acció se situa en el marc de les guerres napoleòniques, amb especial relleu de tres grans fets històrics: la batalla d’Austerlitz (1805), la batalla de Borodino (1812) i l’entrada de les tropes franceses a Moscou (1812), devorat per les flames, d’on ha fugit la immensa majoria de la població.

 

 L'exèrcit francès entra a Moscou el setembre de 1812

 

La novel·la és un teixit subtilíssim en què es combinen perfectament la vida privada i la vida pública, en un joc magistral de simultaneïtat narrativa, successió de plans i entrecreuament de perspectives sobre la realitat, que d’aquesta manera esdevé fonamentalment polièdrica. El conjunt està dominat per un punt de vista omniscient editorial, de manera que el lector té accés als pensaments, vivències, sentiments dels personatges, moltes vegades a través del narrador. La veu autorial, d’altra banda, és potentíssima i reflexiona sobre accions, esdeveniments i idees en excursos formalment exempts, que constitueixen assaigs independents interpolats en la narració.

El text s’obre magníficament amb una crònica de l’aristocràcia reunida a Peterburg, a casa d’Anna Pàvlovna, dama d’honor i amiga personal de l’emperadriu Maria Feodòrovna, el juliol de 1805. Tolstoi va treballar en aquest incipit des de l’estiu del 1863 a la primavera del 1864, refent-lo obsessivament en successius esborranys. El saló d’Anna Pàvlovna -narrativament un cronotop amb una gran densitat espacial i temporal- funciona a la novel·la com a microcosmos de la realitat històrica russa i europea en la vigília de la batalla d’Austerlitz. La narració adopta aquí la forma d’una escena extensa, al llarg de la qual els nobles russos i els diplomàtics europeus congregats entorn l’amfitriona parlen de la campanya de Napoleó contra la coalició russo-austríaca i comenten frívolament l’execució del duc d’Enghien, Louis Antoine Henri de Bourbon-Condé. El narrador deixa, doncs, que els personatges es mostrin directament o des de la perspectiva d’altres habituals del saló. En aquest sentit, el recurs als comentaris que suscita l’execució del duc d’Enghien proporciona al lector una gran quantitat d’informació sobre la manera de fer i de pensar de l’aristocràcia de Peterburg a començaments del segle XIX.

Aquest duc d’Enghien va ser un membre important de la casa de Borbó i, des de 1789, un emigrat en l’exèrcit contrarevolucionari monàrquic. L’any 1804 va ser acusat injustament d’haver participat en una conspiració contra Napoleó, aleshores encara cònsol. El Duc va ser detingut a la seva casa d’Ettenheim, a Baden, conduït a França, jutjat i condemnat a mort. L’execució va tenir lloc al castell de Vincennes el 21 de març de 1804. A França i a Europa, aquesta aplicació de la pena capital va ser entesa pels partidaris de l’Antic Règim, de forma generalitzada, com una exhibició de força del Consolat per tal d’esborrar definitivament del mapa polític la casa de Borbó. L’afer va restar confús i va ser qüestionat fins i tot per alguns napoleònics que van considerar-lo un error polític.

 

 Jean Paul Laurens (1838-1921), Execució del duc d'Enghien a les fosses del castell de Vincennes

 

Però la versió del tràgic final del duc d’Enghien que circula aquest juliol de 1805 pel saló d’Anna Pàvlovna redueix la qüestió a un afer de faldilles, històricament fals, i a una maniquea confrontació social i moral: la magnanimitat aristocràtica del Duc versus la vilesa del parvenu Napoleó. La frivolitat marca la pauta de la conducta dels salonniers. La immensa majoria dels hostes de la dama d’honor són aristòcrates afrancesats que semblen aliens al canvi històric i que cultiven encara les formes de la societat parisenca anterior a la Revolució Francesa. El mot d’esprit, l’agudesa, forma part del seu codi. A tota l’escena, hi ha implícita una sàtira de les formes d’aquesta aristocràcia. Una superficialitat irresponsable caracteritza el discurs dominant. Tècnicament, el narrador es limita a mostrar la realitat, situant en primer pla diversos membres de la família Kuraguin, que d’aquesta manera esdevé un paradigma clar d’aquesta aristocràcia banal i anacrònica.

La vetllada d’Anna Pàvlovna es dilata en una conversa de ritme sostingut, molt lent, que ni tan sols es trenca amb la irrupció de dos personatges nous: el bastard Pierre Bezujov i el príncep Andrei Bolkonski, els dos grans protagonistes masculins de la novel·la, dos tipus en un principi antitètics, units per un fort corrent de simpatia mútua. Bezujov respon parcialment al tipus del parvenu. És un nouvingut a la russa absolutament mancat de modals que menysprea els Borbons i admira Napoleó, perquè ha estat capaç de frenar la revolució, tot mantenint les seves principals conquestes. Bolkonski, en canvi, és un aristòcrata de mena. És un jove d’educació exquisida, turmentat pel tedi vital, el mal du siècle dels romàntics, i amb fusta d’heroi, perquè està dotat d’una potent voluntat. Íntimament, se sent captivat per l’energia heroica de Napoleó. Fill de militar, té un fort sentit del deure i acaba de ser nomenat ajudant de camp de Kutuzov, el general històric que aleshores comandava les forces russes que havien d’aturar els exèrcits francesos que marxaven sobre Viena. Es tracta doncs, d’un tipus contradictori, concebut com un «fill del segle», és a dir, com actor i testimoni excepcional de la història.

El lector copsa de seguida la importància que posteriorment han de tenir aquests dos personatges, atès que el seu discurs contrasta enormement amb la tònica de la conversa general. El narrador ha utilitzat magistralment la tècnica del contrapunt per tal de destacar l’originalitat de les seves veus i la potència de la seva personalitat, que es retalla sobre la grisa mediocritat de l’entorn. Aquest joc de contrastos, molt irònic, és un tret important de l’estil de Tolstoi, altament significatiu. El narrador, força invisible al llarg de l’escena, fa que el lector se senti immediatament atret per Bezujov i Bolkonski que, tot i pertànyer per naixement a l’alta noblesa russa com la resta dels convidats d’Anna Pàvlovna, es mantenen voluntàriament al marge de tòpics i idees preconcebudes.

En el desenvolupament posterior de la novel·la, ambdós personatges resulten extraordinàriament complexos i dinàmics, arriben fins i tot a assemblar-se en molts aspectes i només podem considerar-los antitètics si els interpretem en clau simbòlica. Des d’aquest punt de vista, els valors militars d’individualisme, energia i racionalisme encarnats pel príncep Andrei Bolkonski són virtuts d’un ordre aristocràtic ja antic. Per contra, el bastard Pierre Bezujov, que acaba dominant la part final de la novel·la, presenta les virtuts de l’«home nou», concepte que cal entendre tant en un sentit històric com en el que, de sempre, li ha atorgat l’Evangeli.

 

 

Bashilov, Pierre Bezujov (1866)

 

Bolkonski i Bezujov tenen punts en comú amb l’autor. Però és el bastard qui encarna el Tolstoi de transició dels anys 60, lector de Schopenhauer i progressivament més preocupat per la qüestió social, més interessat per l’anarquisme pacifista i més orientat cap a l’espiritualisme. Com ell, Pierre té un tarannà «filosofant», ha llegit els idealistes alemanys i, des d’una joventut dissoluta i desorientada, evoluciona cap a la filantropia i cap a la caritas evangèlica. De les orgies amb els companys d’armes, passa a membre destacat de la francmaçoneria i a reformista lector de Rousseau que s’avança a la seva època emancipant els seus serfs. Però Bezujov no veu la llum de la veritat fins que, presoner dels francesos, és condemnat a mort acusat d’haver participat en l’incendi de Moscou. En aquesta situació límit, serà testimoni de l’horror de les execucions, se li commutarà la pena i, en el periple del captiveri, tractarà breument el camperol Plató Karatàiev, una mena d’apòstol excèntric, profundament cristià i símbol del poble rus, que serà el detonant de la seva conversió.

 

 Vasily Vereshchagin (1842-1904), Els incendiaris (1897-1898)

 

Bolkonski i Bezujov comparteixen el ser protagonistes d’excepció d’una crisi històrica i per això esdevenen també, puntualment, herois èpics, cadascun a la seva manera i d’acord amb el tipus històric que representa. Andrei ho és a les batalles d’Austerlitz i Borodino i Pierre a l’incendi de Moscou. L’un i l’altre, subjectes i objectes de la història, experimenten un creixement moral que els permet en un moment donat contemplar la realitat des de fora del temps, sub specie aeternitatis.

La seva trajectòria està construïda sobre el model de les «vides paral·leles» i il·lustra el concepte clàssic de l’amistat desinteressada entre iguals, segons el qual els amics s’influeixen mútuament i esdevenen mirall l’un de l’altre. Els paral·lelismes són nombrosos. Andrei i Pierre coincideixen en diversos moments i s’expliquen en llargues converses per les quals, imperceptiblement, s’acosten cada cop més l’un a l’altre en tots els sentits. Tots dos prenen part en la batalla de Borodino, l’un en el comandament i l’altre com a observador, i resulten ferits -Andrei, de mort- en aquest episodi crucial, impressionant crònica bèl·lica feta des d’un punt de vista mòbil, que marca en Guerra i pau la frontera entre allò que és estrictament narració política i de costums i allò que serà fonamentalment un poema moral i metafísic que es desenvolupa en l’espai interior de la consciència. Tots dos passen per un matrimoni desgraciat i s’enamoren després de la mateixa dona, Natasha Rostov, l’heroïna femenina indiscutible de la història, que representa la naturalitat i l’impuls vitalista i evoluciona cap a la compassió i la maternitat. Per construir-la, Tolstoi va inspirar-se tant en Sonia, la seva dona, com en la seva cunyada Tatiana Kuzminskaia.

El ball de Natasha Rostov (Audrey Hepburn) i Andrei Bolkonski (Mel Ferrer) a Guerra i pau de King Vidor (1956)

 

En tant que novel·la de costums, Guerra i pau presenta dos finals diferents lligats als dels seus dos protagonistes masculins. La història de Bolkonski té el final tràgic convencional de la mort. La de Bezujov, que clou també el conjunt de la novel·la, segueix la convenció de la comèdia. Guerra i pau es tanca el 1813, a Moscou, amb el projecte de noces de Natasha i Pierre.

Seguint els plantejaments de la versió de 1873, al llarg del segle XX hi ha hagut diverses edicions que han omès la publicació dels excursos reflexius. El resultat ha estat sempre un text d’una gran força narrativa, però mancat d’un dels seus elements més importants. De fet, és impossible copsar el sentit general de la novel·la si es publica sense aquestes reflexions doctrinals, atès que la intenció de l’autor en escriure Guerra i pau no era estrictament literària, com va admetre en el seu epistolari. Tolstoi va voler construir un sistema complex, capaç d’explicar l’ésser humà en totes les seves facetes i el seu discurs necessitava un important recolzament teòric.

La doble cara de Guerra i pau, la novel·lesca i la teòrica, i el seu sentit últim es recullen en les dues parts de l’epíleg. La primera, estrictament narrativa, explica l’evolució en el decurs temporal dels dos matrimonis -el de Pierre i Natasaha i el de la princesa Maria Bolkonskaia i Nicolau Rostov, pactat al començament de l'epíleg- amb els quals es tanca la història. El filòleg George Steiner n’ha estudiat la importància, i ha insistit que, per a Tolstoi, el final característic del conte de fades, les noces, era de fet profundament antirrealista, perquè era antivital, atès que la vida és evolució i creixement en el temps i totes les vides simultànies són un raig enorme de fets i circumstàncies que no s’atura amb la mort del personatge. La successió dels esdeveniments després del traspàs del príncep Andrei ho demostra àmpliament. Podem considerar, per tant, que Guerra i pau és una novel·la que es postula contra allò que anomenem «novel·lesc» o «romanesque», contra «l’argument» en definitiva, en un intent de reflectir al màxim la vida en tota la seva complexitat.

El segon epíleg, de caire especulatiu, és una síntesi de les reflexions sobre el sentit de la història que l’autor ha anat desenvolupant en el curs de la narració. En un assaig famós, L’eriçó i la guineu (1953), Isaiah Berlin, gran defensor de la unitat de l’obra, va analitzar-ne el contingut, lligant-lo a la voluntat filosòfica de l’autor i al sentit últim del text. Per a Berlin, l’objectiu de Tolstoi era triple: refutar la historiografia romàntica perquè fomentava el culte a l’heroi i era responsable de la creació del mite de Napoleó; oferir una visió positivista dels esdeveniments; defensar el protagonisme de l’individu, qualsevol, i de la força moral dels pobles en les grans commocions històriques.

Darrera actualització de dimecres, 19 de gener de 2011 14:12