Warning: include(/home/content/n/a/r/narrativa/html/modules/mod_newsflash/dir.php) [function.include]: failed to open stream: No such file or directory in /home/content/30/3786030/html/index.php on line 8

Warning: include() [function.include]: Failed opening '/home/content/n/a/r/narrativa/html/modules/mod_newsflash/dir.php' for inclusion (include_path='.:/usr/local/php5/lib/php') in /home/content/30/3786030/html/index.php on line 8

Warning: include(/home/content/n/a/r/narrativa/html/images/banners/xml.php) [function.include]: failed to open stream: No such file or directory in /home/content/30/3786030/html/index.php on line 11

Warning: include() [function.include]: Failed opening '/home/content/n/a/r/narrativa/html/images/banners/xml.php' for inclusion (include_path='.:/usr/local/php5/lib/php') in /home/content/30/3786030/html/index.php on line 11

Warning: session_start() [function.session-start]: Cannot send session cookie - headers already sent by (output started at /home/content/30/3786030/html/index.php:8) in /home/content/30/3786030/html/libraries/joomla/session/session.php on line 412

Warning: session_start() [function.session-start]: Cannot send session cache limiter - headers already sent (output started at /home/content/30/3786030/html/index.php:8) in /home/content/30/3786030/html/libraries/joomla/session/session.php on line 412

Warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /home/content/30/3786030/html/index.php:8) in /home/content/30/3786030/html/libraries/joomla/session/session.php on line 415
Literats i periodistes. Balzac, Les il·lusions perdudes

Herois de novel·la representants del nostre temps

Literats i periodistes. Balzac, Les il·lusions perdudes

Balzac, Illusions perdues en el context de La comédie humaine

La immensa obra narrativa d’Honoré de Balzac (1799-1850), que cronològicament pertany al període del Romanticisme francès, ha estat considerada el punt de partida del Realisme, moviment que no es consolida oficialment fins l’any 1857 amb el recull d’articles de Champfleury, «Le Réalisme», i el processos judicials contra Madame Bovary de Flaubert i Les fleurs du mal (Les flors del mal) de Baudelaire (1857).

Situada a cavall de dues èpoques artístiques, però desenvolupada fonamentalment en els anys de la Monarquia de Juliol de Louis Philippe d’Orléans, entre la revolució de 1830 i la de 1848, l’obra de Balzac sol considerar-se com part del romanticisme realista, en la mesura en què combina la mirada del notari que aixeca acta fidel de la realitat d’una època i la del científic que classifica acuradament les espècies, amb elements irracionals molt heterogenis que procedeixen de la mística, de l’alquímia o de pseudociències com la frenologia, la fisonòmica o el magnetisme animal. A la influència de científics naturalistes com Buffon, Cuvier o Geoffroy Saint-Hilaire, Balzac incorpora la de Gall i Lavater, que estudiaven les relacions entre la configuració del crani, els trets dels rostre i el temperament i n’establien una sèrie de correspondències, o la del místic suec Swedenborg. D’aquesta manera, Balzac sintetitza l’empirisme i el mecanicisme de la ciència il·lustrada i l’irracionalisme romàntic, que en literatura té una de les seves màximes expressions en l’element fantàstic de les narracions d’E.T.A Hoffmann i en els personatges melancòlics que deriven del Satan de Milton, com el Mefistòfeles del Faust de Goethe o com l’heroi demoníac i nihilista recreat per Lord Byron. Per a Balzac, el real està unificat per forces misterioses, de vegades transcendents.

 

Paul Louis Chardin, Balzac et ses amis (1840)

 

Tota l’obra de maduresa de Balzac forma part d’una macronarració titulada La comédie humaine, un vastíssim projecte iniciat l’any 1829 amb la novel·la històrica Les Chouans, però organitzat definitivament a la dècada dels 40 arran d’un contracte de publicació de les obres completes. El conjunt, format per 17 volums editats entre 1842 i 1848 i il·lustrats pels millors artistes, es divideix en tres grans seccions: «Estudis de costums», «Estudis filosòfics» i «Estudis analítics». El primer bloc és, de lluny, el més extens i està integrat per sis apartats: «Escenes de la vida privada», «Escenes de la vida de províncies», «Escenes de la vida parisenca», «Escenes de la vida política», «Escenes de la vida militar» i «Escenes de la vida del camp». Per a aquesta edició especial de la seva obra, Balzac va escriure expressament un pròleg, «Avant-propos», fonamental per entendre l’objectiu que l’havia guiat i el deute amb científics, historiadors, politòlegs contemporanis i, sobretot, novel·listes anteriors.

Fruit de la influència de les ciències naturals, Balzac concep La comédie humaine com un sistema orgànic. Aquesta visió procedeix del concepte de natura com a «soi pour soi» de Geoffroy Saint-Hilaire. Segons el «soi pour soi», la natura és un sistema dinàmic tancat, reentrant, immanent, sense causes ni finalitats i per tant arbitrari, on tot està estretament relacionat. Aquesta idea de la natura és a la base de l’arquitectura narrativa balzaquiana. De Saint-Hilaire s’incorpora també el concepte del determinisme del «medi ambient» en els individus, condicionats per la classe social i el moment històric. La influència de les ciències naturals no s’atura aquí i la multitud de tipus de diferents espècies socials que circulen per les pàgines de La comédie humaine estan estudiats i descrits amb voluntat taxonomista emprant el mètode del naturalista Cuvier.

El nom La comédie humaine, que tal vegada li va proposar el comte de Grammont i que es podria entendre com una resposta i un homenatge a la Divina Comèdia del Dante, té un sentit teatral lligat al tòpic del «gran teatre del món», molt freqüent en el teatre de Shakespeare. Balzac, però, havia pensat també en altres títols, que potser s’ajustin més al significat últim del seu projecte. En aquest sentit, és especialment significatiu, tot i que poc publicitari, el descartat Histoire des moeurs du XIXème siècle en action (Història dels costums del segle XIX en acció), perquè al·ludeix a un dels aspectes medul·lars de la Comédie: la forta presència de la història pública en la història privada dels individus, que han estat concebuts com a «enfants du siècle» («fills del segle») que evolucionen en el temps. D’aquí procedeix un altre tret important de l’univers balzaquià: el dinamisme de les seves criatures. El personatge sol estar present en més d’una novel·la per tal que es facin paleses les modificacions que pateix en funció d’allò que fa o dels esdeveniments que el condicionen. Per aquest camí, la literatura intenta reflectir fidelment la vida i, com en la vida, el personatge varia funcionalment d’una novel·la a una altra. De vegades és protagonista, d’altres simplement és un secundari i de vegades pot fins i tot esdevenir una comparsa en un col·lectiu. És el cas d’Eugène de Rastignac, un dels grans tipus creats per Balzac, amb un paper important a Le père Goriot (El pare Goriot) (1834) i a La maison Nucingen (La casa Nucingen) (1838), en segon pla a La peau de chagrin (La pell d’onagre) (1831) i integrat en un col·lectiu en les dues novel·les protagonitzades per Lucien de Rubempré, Illusions perdues (Il·lusions perdudes) (1837-1843) i Splendeurs et misères des courtisanes (Esplendors i misèries de les cortesanes) (1839-1848).

Balzac, que no era materialista, va tenir molta cura d’unificar tots els integrants del seu sistema sota dos valors que en l’«Avant-propos» considera absoluts i indiscutibles i que, per tant, participen del bé i de la veritat: la monarquia i el catolicisme. La postura política no era cap novetat, atès que Balzac s’havia adherit al partit legitimista a començaments de la Monarquia de Juliol. Però cal contextualitzar la seva professió política d’home públic i contrastar-la amb el conjunt de la seva obra. El jove Balzac, fill d’una família acomodada de Tours, es forma durant la Restauració borbònica, un intent fallit de retorn a l’Antic Règim en els anys que segueixen a la caiguda de Napoleó i al Congrés de Viena (1814-1816). Tant ell com la seva obra reflecteixen perfectament les contradiccions d’aquest període. Si, d’una banda, el Balzac teòric es declara catòlic i monàrquic perquè és profundament crític amb els excessos de la Revolució Francesa, d’altra simpatitza amb els republicans saint-simonians i la seva obra demostra clarament que històricament no hi ha volta enrere. El Balzac de la dècada dels 40, el de l’«Avant-propos», és lector de la Théorie du pouvoir (Teoria del poder) (1796) del Vescomte de Bonald. En aquests anys, d’acord amb Bonald, accepta que l’home no és ni bo ni dolent, però que la societat el perfecciona i el catolicisme i la monarquia l’ajuden a reprimir les seves tendències degenerades. Es tracta d’un pensament certament conservador que, en qualsevol cas, no es pot confondre amb plantejaments reaccionaris com els defensats pel seu contemporani Joseph de Maistre.

Però l’interès per l’individu concret que palesa el conjunt de la Comédie humaine fa que Balzac no pugui ser identificat plenament amb cap ideologia tancada. Els textos són molt dialèctics i mostren que la monarquia i el catolicisme han donat productes de tota mena, bons i dolents, i que l’individu íntegre no es mou per qüestions ideològiques. Això es veu il·lustrat en l’amistat de dos personatges positius: Daniel d’Arthez, monàrquic i catòlic com l’autor, i Michel Chrestien, republicà i federalista saint-simonià, enamorat d'una dama de l'aristocràcia, a qui Balzac fa morir melodràmaticament l’any 1832 en el claustre de Saint-Merry, on s'havien atrinxerat molts republicans que s'havien aixecat contra la Monarquia de Juliol arran de l'enterrament del general napoleònic Lamarque. Fidel al seu amic Chrestien fins i tot en la mort, el monàrquic D'Arthez serà un dels organitzadors de l'enterrament de les despulles del malograt heroi en la terra santa del cementiri del Père-Lachaise.

 

 Balzac, Le colonel Chabert (1832-1844). La batalla d'Eyleau (1807), segons l'adaptació de Yves Angelo (1994)

 

L’obra de Balzac, com tota gran obra de creació, no s’explica a partir de postulats teòrics científics i polítics, per significatius que siguin. Balzac és, sobretot, un gran novel·lista que se sap en deute amb una tradició anterior que ell integra i supera amb la seva proposta narrativa innovadora. L’«Avant-propos» és generós amb el passat i Balzac reconeix el seu deute amb Cervantes, Rabelais, Voltaire, Rousseau, Richardson i, especialment, Walter Scott, que li va proporcionar la fórmula sintètica del romance/novel i la via per estudiar els costums contemporanis. Balzac, tot i la seva mirada realista, mai no va perdre el gust per l’element fantàstic i per l’acció que caracteritza la narrativa de l’escocès i, per realistes que siguin els seus textos, el romance sempre és subjacent a la seva obra.

D’altra banda, el cas de Balzac és un paradigma perfecte del literat romàntic que viu de l’escriptura. Més que cap altra cosa, Balzac va ser un novel·lista professional que dedicava moltes hores del dia i totes les de la nit a la seva obra de creació. És un fet sobradament reconegut que la seva immensa producció és fruit del consum de grans quantitats de cafè. La seva forma de treball, la seva relació amb els editors, els llibreters i la premsa en els anys en què la literatura esdevé fonamentalment un negoci són més determinants per entendre la seva obra que les aportacions teòriques que va fer a posteriori i que poden orientar-nos, però no ens expliquen el món complexíssim de la Comédie humaine, reflex fidedigne dels mecanismes que dominaven en la societat de l’època.

L’obra de Balzac és una crònica agudíssima de la França de Louis Philippe que pretén abraçar el conjunt de la societat. Uns tres mil personatges, històrics i de ficció, es mouen en el temps per un univers narratiu de múltiples escenaris tant del món rural com del món urbà, del poblet petit a la capital de províncies i a la metròpoli, sobretot. El París de la Monarquia de Juliol, fet de capes de temps històric i que conserva fresca la memòria de la Revolució Francesa, de les campanyes de Napoleó i de la Restauració de Lluís XVIII i Carles X, esdevé l’objectiu de l’home de províncies que aspira a un ràpid ascens social. París és la presa i l’infern del «parvenu» (el «nouvingut»), tipus característic de la societat burgesa del XIX que es consolida literàriament en diversos textos de Balzac i a Le rouge et le noir (Roig i negre) (1830) de Stendhal i que va descriure molt bé el crític Lionel Trilling.

 

 

Eugène de Rastignac, prototip de parvenu, dibuixat per Charles Huard

 

Sociològicament, el nouvingut és un individu del poble o de la classe mitjana de províncies que vol fer fortuna en els negocis, la política o l’Administració. De vegades es tracta d’un personatge dotat de talent artístic, més o menys genial, que aspira a ser reconegut a la capital i degudament retribuït. En aquest cas, el tipus es confon amb el del dandi, l’home elegantment vestit a la moda, enginyós i força cínic que imposa el seu criteri i crea tendències en els salons de l’aristocràcia i l’alta burgesia. El nouvingut de Balzac aterra en un París dominat per la banca i en plena expansió urbanística. En aquest context s’estan originant les grans fortunes dels burgesos que es prenen al peu de la lletra el lema del ministre Guizot «Enrichissez-vous» (Enriquiu-vos). Individus més o menys escrupolosos que s’ho deuen tot a si mateixos ingressen en les files de la gran burgesia, enllacen matrimonialment amb l’aristocràcia, i són progressivament determinants en política. És la nova aristocràcia del capital que Balzac va descriure com ningú. Per això trobem en la seva obra nombres i quantitats al costat de metàfores i símbols. El narrador és molt precís quan calcula les inversions, els deutes o les fortunes. Balzac, de fet, va aixecar acta notarial del triomf del capitalisme especulatiu en els anys de la Monarquia de Juliol. Això explica que, tot i el seu conservadorisme, fos extraordinàriament apreciat per Marx i Engels.

Aquest és el món que reflecteix Illusions perdues, primera de les novel·les protagonitzada per Lucien de Rubempré, un jove de talent fill d’Angoulême, que arriba a París l’any 1820 buscant amor, glòria i diners. Es tracta d’una novel·la en tres parts que es va gestar durant molt de temps. Balzac va parlar de fet d’una trilogia. La primera part, «Les deux poètes», va aparèixer el 1837 amb el títol Illusions perdues; la segona part, «Un grand homme de province à Paris», concebuda com una segona novel·la que continuava la primera, es va publicar el 1839; finalment «Les souffrances de l’inventeur» apareix l’any 1844, poc abans que el conjunt s’unifiqui sota el títol Illusions perdues en l’edició per a la Comédie humaine. Com passa amb totes les novel·les de Balzac, es tracta d’un text revisat i corregit acuradament i que respon a les exigències d’aquesta forma de publicació dilatada en el temps. Així, en les tres novel·les primitives, el narrador va deixar oberta alguna via de la trama de manera que el fil pogués ser reprès en textos posteriors.

Cadascuna de les parts d’Illusions perdues va aparèixer precedida d’un pròleg on l’autor explicava quin havia estat el seu punt de partida i com havia anat creixent el material narratiu. Inicialment, Balzac havia volgut escriure una història contrastada dels costums de província i els costums de la gran ciutat. Estructuralment, segons diu el tercer pròleg, la intenció era construir un text circular amb el pretext d’un viatge d’anada i tornada de la província a la capital i de la capital un altre cop a la província. Aquest model en contrapunt abordava dos grans temes lligats als costums literaris del segle: la impremta i el periodisme, que Balzac qualificava de «plaga del segle».

El resultat és una novel·la que conté la història paral·lela de dos amics: David Séchard, inventor que pretén revolucionar el món de la impressió amb un nou tipus de paper que ha d’abaratir els costos, i Lucien de Rubempré, el literat nouvingut que intenta conquerir la capital amb el seu talent i cau en mans del món cínic de la premsa, s’endeuta, s’arruïna i de retruc arruïna Séchard. Balzac construeix la seva narració a partir d’un model molt simple, el de la narració folklòrica del jove que busca fortuna i ha de triar entre dos camins o dues opcions, que després complica amb l’anàlisi meticulosa i morosa d’un món, el de la literatura del segle XIX, que coneixia de primera mà. Per a la història de Séchard i Rubempré, Balzac utilitza la seva pròpia experiència d’escriptor temptat per la premsa i ficat en aventures editorials ruïnoses lligades amb la revolució de la impremta. Hi ha un cert anacronisme en el tractament dels costums literaris. La història de Rubempré, que es desenvolupa entre 1820 i 1822 en plena Restauració, reflecteix el context dels anys del triomf del Romanticisme després de la revolució de 1830. És llavors que es consolida la gran premsa a França i els homes de lletres es veuen obligats a compatibilitzar la creació literària amb tasques periodístiques de tota mena, com mostra la trajectòria de Balzac o la de Gérard de Nerval que l’any 1839 va escriure en una carta al seu pare que els literats havien de viure  «del treball dels llibres» i «la feina a la premsa».

Dels dos personatges principals, Rubempré és el més complex i ha estat pare d’una rica nissaga de tipus posteriors. Com a criatura, és el resultat de la combinació dels estereotips del «nouvingut», el «dandi» i el «poeta melancòlic» que pateix la malaltia espiritual anomenada «le mal du siècle», el «mal del segle». Dotat d’un gran talent, però mancat d’energia, Lucien és un home sense caràcter, és a dir, sense voluntat, que serà víctima de personalitats molt més potents. Subjecte indiscutible d’un procés d’aprenentatge, és a la segona part de la novel·la que se li presenten les dues opcions de vida, encarnades per dos grups antagònics. D’una banda, hi ha el cenacle de Daniel d’Arthez, joves estudiosos i virtuosos amb una opció intel·lectual deslligada del món dels grans negocis, transposició fictícia dels individus dels històrics «cenacles» o tertúlies romàntiques com la de Victor Hugo. D’altra banda, hi ha els periodistes de l’entorn d'Étienne Lousteau, que s’han venut al triomf ràpid perquè entenen les arts i les ciències com un negoci, i trampegen entre el luxe i la misèria, la disbauxa i les privacions. Ambdós personatges, d’Arthez i Lousteau, són potencials mentors, és a dir, potencials mestres del protagonista que, dominat per la pressa del triomf, triarà el món de la premsa i perdrà la llibertat, fracassarà en la seva empresa i causarà el mal d’aquells qui l’estimen. Talment com si hagués venut l’ànima al diable.

 

 Lucien de Rubempré i Daniel D'Arthez

 

La novel·la participa del didactisme esquemàtic de la faula amb conclusió moral. Però una lectura que només assenyalés aquest aspecte del text seria reduccionista. Illusions perdues ha d’entendre’s també com un text on els mons del cenacle i de la premsa, tan lligats a l’importantíssim rol de l’intel·lectual en la societat del XIX, es presenten de forma extraordinàriament dialèctica i conflictiva. La segona part de la novel·la està poblada de personatges secundaris que s’expliquen en llargs parlaments i, en narrar la seva història i exposar els seus punts de vista, ofereixen múltiples perspectives sobre un fenomen social que mai perd complexitat. Lousteau és un cínic, però és un cínic lúcid molt capaç de distanciar-se, analitzar l’entorn i analitzar-se a si mateix.

El medi ambient de la premsa i la manca de caràcter fan que el destí de Lucien de Rubempré sigui necessàriament tràgic. Els integrants del cenacle ho pronostiquen de bon començament i, efectivament, el fracàs, el mal que causa als altres i el «mal du siècle» l’aboquen al suïcidi. Però l’autor, que va voler tancar la seva trajectòria en una altra novel·la, li va concedir una pròrroga i va ajornar-li el mal tràngol de manera força inversemblant, fent aparèixer al final de la història un personatge, antic conegut dels seus lectors, perquè el rescatés. Es tracta del demoníac Vautrin, ex convicte que acabarà treballant per a la policia, tipus maquinador que canvia fàcilment d’identitat i que aquesta vegada va disfressat de capellà espanyol i respon al nom de Carlos Herrera. Vautrin és una encarnació del mal i Lucien li vendrà la seva ànima per un temps, és a dir, es posarà en les seves mans.

 

 Vautrin, il·lustració de Quint per a Le père Goriot (1922)

 

La novel·la, tan realista en el tractament del tema de la impremta i de la premsa, es tanca melodramàticament amb un final que tendeix al fantàstic. De fet, Balzac buscava fidelitzar el lector al mateix temps que obria un camí per poder continuar la història. Ho va fer a Splendeurs et misères des courtisanes, text iniciat l’any 1839 amb la història de la cortesana Esther Van Gobseck a La Torpille, i que no tancaria fins al 1848 amb la narració del suïcidi de Lucien a la Conciergerie l’any 1830. De factura completament diferent, la segona novel·la de Rubempré era l’homenatge de Balzac al popularíssim fulletó d’Eugène Sue, Les Mystères de Paris (Els Misteris de París) (1842-1843).

Darrera actualització de dimarts, 9 de febrer de 2010 09:04