Herois de novel·la representants del nostre temps

Dones entre l’emancipació, l’adulteri i la prostitució. La qüestió del gènere. Flaubert, Madame Bovary

Matrimoni, prosaïsme i rutina

(Emma Bovary s'avorreix a Tostes. El seu marit no la satisfà i ella s'evadeix imaginant la vida de la ciutat i recordant els dies escolars)

Després d’haver sotmès el seu cor a tots els procediments inflamatoris sense haver aconseguit d’encendre ni la més petita espurna, i incapaç de comprendre d’altra banda una emoció que no sentia ni de creure en el que no es manifestava segons les formes convingudes, arribà a persuadir-se fàcilment que la passió de Charles no tenia res d’exorbitant. Les seves expansions havien esdevingut regulars; la besava a hores fixes. Era un costum com un altre, com una mena de postres previstes per endavant després de la monotonia del sopar.

(...)

Es preguntava si no hi hauria hagut manera de fer la coneixença d’un altre home per alguna combinació de l’atzar; i tractava d’imaginar-se com haurien estat aquells esdeveniments que no havien tingut lloc, aquella vida diferents, aquell marit que no coneixia. Car no tots devien assemblar-se a aquell que posseïa. Per exemple, hauria pogut ésser bell, intel·ligent, distingit, atractívol, tal com devien ésser-ho els qui s’havien casat amb les seves antigues companyes del convent. Què devien fer actualment? Segurament, instal·lades en alguna ciutat gran, amb el soroll dels carrers, el murmuri dels teatres i la claredat dels balls, devien dur unes existències apropiades a totes les dilatacions del cor i a l’expansió dels sentits. Mentre que la seva vida era freda com una golfa encarada al nord, i l’enuig, aranya silenciosa, teixia a l’ombra i emplenava de teranyines tots els racons del seu cor. Recordava els dies de distribució de premis, quan pujava a l’estrada per tal d’anar a cercar una medalla. Amb els cabells ben trenats, el sedós refrec del vestit blanc i les sabates baixes de teixit fi llanós, era realment graciosa; i, quan se’n tornava a lloc, els senyors s’inclinaven per tal de felicitar-la; el pati era ple de carretel·les, li deien adéu a través de les portelles, el director d’orquestra passava saludant amb l’estoig del violí sota el braç. Que era lluny tot allò! Que era lluny!

Gustave Flaubert, Madame Bovary, trad. Ramon Xuriguera rev. Joaquim Sala Sanahuja, Proa, Barcelona 2003, Primera part, Cap VII, pp. 51-53

Activitat

 

Matrimonio, prosaísmo y rutina

(Emma Bovary se aburre en Tostes. Su marido no la satisface y ella se sume en un ensueño desde el que imagina la vida fascinante de la ciudad y recuerda los días escolares)

Después de haber intentado de este modo sacarle chispas a su corazón sin conseguir ninguna reacción de su marido, quien, por lo demás, no podía comprender lo que ella no sentía, y sólo creía en lo que se manifestaba por medio de formas convencionales, se convenció sin dificultad de que la pasión de Charles no tenía nada de exorbitante. Sus expansiones se habían hecho regulares; la besaba a ciertas horas, era un hábito entre otros, y como postre programado para después de la monotonía de la cena.

(…)

Se preguntaba si no habría medio, por otras combinaciones del azar, de encontrar otro hombre; e intentaba imaginarse aquellos acontecimientos no ocurridos, aquella vida distinta, aquel marido que no conocía. Pues no todos eran como éste. Tal vez hubiese sido un hombre guapo, inteligente, atractivo, como lo eran sin duda los que se habían casado con sus antiguas compañeras de colegio. ¿Qué estarían haciendo en este momento?

En la ciudad, con el ruido de las calles, el murmullo de los teatros y las luces del baile, llevaban unas vidas en las que el corazón se dilata y se despiertan los sentidos. La suya, en cambio, era fría como un desván cuya ventana da al norte, y el aburrimiento, araña silenciosa, tejía su tela en la sombra en todos los rincones de su corazón. Recordaba los días de reparto de premios, en que subía al estrado para ir a recoger sus pequeñas coronas. Con sus trenzas, su vestido blanco y sus zapatitos de prunelle escotados, tenía un aire simpático, y los señores, cuando regresaba a su puesto, se inclinaban para felicitarla; el patio estaba lleno de calesas, le decían adiós desde las portezuelas, el profesor de música pasaba saludando con su caja de violín. ¡Qué lejos estaba aquello! ¡Qué lejos estaba!

Gustave Flaubert, Madame Bovary, trad. Germán Palacios, Cátedra, Madrid, 2002 (1986), Parte primera, cap. VII, pp.128-129.

Actividad

Darrera actualització de dijous, 9 de febrer de 2012 10:36