Herois de novel·la representants del nostre temps

Dones entre l’emancipació, l’adulteri i la prostitució. La qüestió del gènere. Flaubert, Madame Bovary

Un tipus provincià

(Presentació de Monsieur Homais, l’apotecari de Yonville. Homais és un personatge pla que encarna de forma poc dialèctica els ideals de l’esquerra jacobina de la Revolució Francesa. Per això, la mirada del narrador és satírica)

El que crida més l’atenció, però, és la farmàcia del senyor Homais, establerta davant de l’hostal del Lion d’Or. Cap al tard sobretot, en encendre’s el quinqué, els pots vermells i verds del vidre que embelleixen la vitrina estenen per terra llurs claredats acolorides il·luminant el carrer; aleshores, com en els focs de bengala, veieu a través de la il·luminació l’ombra de l’apotecari abocat a l’escriptori. Les parets de l’edifici estan retolades d’inscripcions de dalt a baix, escrites amb lletra rodona, amb caràcters anglesos o imitant els tipus d’impremta: «Aigües de Vichy, de Seltz i de Bàreges, arrops depuratius, medecina Raspail, rachaout dels àrabs, pastilles Darcet, pasta Regnault, benes, banys, xocolates medicinals, etcètera.» Un rètol col·locat de llarg a llarg de la botiga anuncia en lletres d’or: Homais, farmacèutic. Després, al fons de l’establiment, darrere les balances clavades al taulell, es llegeix el mot laboratori, dalt d’una vidriera; i, una mica més avall, encara es repeteix el nom d’Homais perfilat en lletres d’or damunt d’un rectangle negre.

(...)

Un home amb sabatilles de pell verda, un xic gravat de verola i amb un casquet de vellut amb una borla d’or, s’escalfava d’esquena a l’escalfapanxes. Tot deixava veure que estava plenament satisfet d’ell mateix, i la tranquil·litat del seu aspecte només era comparable a la cardina penjada en una gàbia de vímet al damunt del seu cap: era l’apotecari.

(...)

L’hostelera emprengué la defensa del sacerdot:

-Què dieu ara! En doblegaria quatre com vós amb el genoll. L’any passat va ajudar la gent a entrar la palla als coberts; mireu si és fort, que portava sis feixos alhora!

-Bravo!- digué el farmacèutic-. Aneu enviant, doncs, les vostres filles a confessar-se amb uns valents com aquests, tan ben dotats de temperament! Jo, si fos del govern, faria sagnar els capellans una vegada al mes. Sí, senyora Lefrançois, una flebotomia cada mes, en interès de la civilització i dels bons costums!

-Voleu callar, senyor Homais? Sou un jueu!, no teniu religió!

L’apotecari respongué:

-Prou que en tinc, de religió; tinc la meva, i fins la respecto més que no tots ells, sense tantes moixigangues! Jo crec en Déu, m’enteneu? Crec en l’Ésser Suprem, en un Creador, sigui quin sigui, m’és igual, que ens ha portat ací baix per tal que complim amb els nostres deures de ciutadà i de pares de família; no tinc, però, cap necessitat d’anar a l’església a besar uns plats d’argent i a engreixar amb la meva butxaca una banda de farsants que es nodreixen molt més bé que nosaltres! Car el Creador, el mateix por honorar-se des d’un bosc o des d’un camp que contemplant la volta etèria, tal com ho feien els antics. El meu Déu és el Déu de Sòcrates, de Franklin, de Voltaire i de Béranger. Jo sóc dels de la Profession de foi du vicaire savoyard i dels principis immortals del 89! Heus ací per què no admeto un Déu com un home qualsevol que es passeja pel terrat amb un bastó a la mà, introdueix els seus amics al ventre de les balenes, mor proferint un crit i al cap de tres dies torna a ressuscitar; tot això és absurd i contrari a les lleis de la física; això demostra, de passada, que els capellans han vegetat tothora en una ignorància obscura i que fan el que poden per tal d’arrossegar-hi la gent.

Gustave Flaubert, Madame Bovary, trad. Ramon Xuriguera, rev. Joaquim Sala Sanahuja, Proa, Barcelona 2003, Segona part, Cap I, pp. 84, 86, 89-90

Activitat

 

Un tipo provinciano

(Presentación de Monsieur Homais, el farmacéutico de Yonville. Homais es un personaje plano que encarna de forma poca dialéctica los ideales de la izquierda jacobina de la Revolución Francesa. Por ello, la mirada del narrador es satírica)

Pero lo que más llama la atención es, frente a la posada del «Lion d’Or», la farmacia del señor Homais. De noche, especialmente cuando está encendido su quinqué y los tarros rojos y verdes que adornan su escaparate proyectan a lo lejos, en el suelo, las dos luces de color, entonces, a través de ellas, como en luces de Bengala, se entrevé la sombra del farmacéutico, de codos sobre su mesa. Su casa, de arriba abajo, está llena de carteles con inscripciones de letra inglesa, en redondilla, en letra de molde: Aguas de Vichy, de Seltz, de Barèges, jarabes depurativos, medicina Raspail, racahout, pastillas Darcet, pomada Regnault, vendajes, baños, chocolates de régimen, etc. Y el rótulo, que abarca todo lo ancho de la farmacia, lleva en letras doradas, «Homais, farmacéutico». Después, al fondo de la tienda, detrás de las grandes balanzas sujetas al mostrador, se lee la palabra «laboratorio» por encima de una puerta acristalada que, a media altura, repite todavía una vez más «Homais» en letras doradas sobre fondo negro.

(…)

Un hombre en pantuflas de piel verde, un poco picado de viruela y tocado con un gorro de terciopelo con borla de oro, se calentaba la espalda contra la chimenea. Su cara no expresaba más que la satisfacción de sí mismo, y parecía tan contento de la vida como el jilguero colgado encima de su cabeza: era el farmacéutico.

(…)

La hotelera salió en defensa de su cura:

-Además, doblegaría a cuatro como usted con su rodilla. El año pasado ayudó a nuestra gente a guardar la paja; llevaba hasta seis haces a la vez de fuerte que es.

-¡Bravo!-dijo el farmacéutico-. Mandad a vuestras hijas a confesarse con mocetones de semejante temperamento. Si yo mandara, querría que sangrasen a los curas una vez al mes. Sí, señora Lefrançois, todos los meses una amplia sangría por el mantenimiento del orden y las buenas costumbres.

-¡Cállese, señor Homais!, ¡Es usted un impío!, ¡Usted no tiene religión!

El farmacéutico respondió:

-Tengo una religión, mi religión, y tengo más que todos ellos, con sus comedias y sus charlatanerías. Por el contrario, yo adoro a Dios. ¡Creo en el Ser Supremo, un Creador, cualquiera que sea, me importa poco, que nos ha puesto aquí abajo para cumplir aquí nuestros deberes de ciudadanos y de padres de familia; pero no necesito ir a una iglesia a besar bandejas de plata y a engordar con mi bolsillo a un montón de farsantes que se alimentan mejor que nosotros. Porque se puede honrarlo lo mismo en un bosque, en un campo, o incluso contemplando la bóveda celeste como los antiguos. Mi Dios, el mío, es el Dios de Sócrates, de Franklin, de Voltaire y de Béranger. Yo estoy a favor de la Profession de foi du vicaire savoyard y los inmortales principios del ochenta y nueve. Por tanto, no admito un tipo de Dios que se pasea por su jardín bastón en mano, aloja a sus amigos en el vientre de las ballenas, muere lanzando un grito y resucita al cabo de tres días: cosas absurdas en sí mismas y completamente opuestas, además, a todas las leyes de la física; lo que demuestra, de paso, que los sacerdotes han estado siempre sumidos en una ignorancia ignominiosa, en la que se esfuerzan a hundir con ellos a los pueblos.

Gustave Flaubert, Madame Bovary, trad. Germán Palacios, Cátedra, Madrid, 2002 (1986), Parte segunda, cap.I, pp.157, 158-159, 162-163

Actividad

Darrera actualització de dijous, 9 de febrer de 2012 10:36