Herois de novel·la representants del nostre temps

Dones entre l’emancipació, l’adulteri i la prostitució. La qüestió del gènere. Flaubert, Madame Bovary

Un discurs polític i un diàleg amorós

(Muntatge en contrapunt, per una part, del flirteig amorós de Rodolphe Boulanger de la Huchette i Emma Bovary i, per l’altra, del discurs de circumstàncies del conseller delegat Lieuvain en els comicis agrícoles de Yonville)

« Senyors: Permeteu-me, en començar –abans de parlar-vos de l’objecte d’aquest acte d’avui, sentiment que estic segur que compartireu tots plegats-, permeteu-me, dic, que reti justícia a l’administració superior, al govern, al monarca, al vostre sobirà, a aquest rei benvolgut al qual no és indiferent cap de les branques de la prosperitat pública o particular, i que amb mà ferma i assenyada dirigeix el carro de l’Estat entre els perills incessants d’una mar oratjosa, sabent fer respectar tant la pau com la guerra, la indústria i el comerç, l’agricultura i les belles arts.

-Caldria que em tirés un xic entre- digué Rodolphe. -Per què?- preguntà Emma.

En aquest moment, però, la veu del conseller s’elevà extraordinàriament. Declamava:

«Ja s’han acabat els temps en què la discòrdia civil ensangonava les nostres places públiques, en què el propietari, el negociant, i fins l’obrer mateix, se n’anaven cada vespre al llit tremolant a la sola idea de veure’s despertats sobtosament pel soroll del batall dels incendiaris, en què les màximes més subversives soscavaven audaçment les bases...»

-És que em podrien veure de baix estant- continuà Rodolphe-, i després ni amb quinze dies no en tindria prou per a donar explicacions, amb la meva mala anomenada...

-Us calumnieu!- digué Emma.

-No, no, us asseguro que és detestable.

«Però senyors –prosseguí el conseller-, si apartant del meu record aquests quadres ombrívols estenc els ulls a la situació actual de la nostra bella pàtria, què veig? El comerç i les arts floreixen pertot arreu. Les noves vies de comunicació s’estenen per tot el país com una xarxa d’artèries que augmenta les relacions en el cos de l’Estat. Els nostres grans centres manufacturers han reprès llur activitat. La religió, més afermada, somriu a tots els cors. Els nostres ports són plens, la confiança reneix, i França, a l’últim, respira!...»

-Fet i fet, però –afegí Rodolphe-, des del punt de vista de la gent potser tenen raó ells.

-Voleu dir? -

Naturalment! Ignoreu que hi ha ànimes contínuament turmentades? Tan aviat s’arreceren en la contemplació com van a la recerca de l’acció; tan aviat s’encanten amb les passions més pures com es llancen als plaers més desenfrenats. Així gaudeixen de totes les fantasies, de totes les follies...

Aleshores Emma l’esguardà com aquell qui contempla un viatger que coneix els països més extraordinaris. I proferí:

-Nosaltres, pobres dones, no tenim ni aquesta distracció!

-Trista distracció, car no s’hi troba la felicitat.

-Que potser es troba mai?- preguntà Emma.

-Sí- respongué Rodolphe-, sempre arriba un dia.

«I, això, vosaltres ho heu comprès- deia el conseller-. Vosaltres, agricultors i obrers del camp; vosaltres, pacífics peons d’una obra civilitzadora; vosaltres, homes de progrés i de moralitat; vosaltres, dic, heu comprès que les tempestes polítiques són molt més perilloses que els desordres de l’atmosfera...»

-Sempre arriba un dia- repetí Rodolphe- tot d’un cop, justament quan començaven a fallar les esperances. Aleshores s’eixamplen els horitzons i se sent com una mera de veu que crida: «Mira-te’l!». I tot seguit s’experimenta el desig de fer a aquella persona les confidències més secretes, de donar-li-ho tot, de sacrificar-li-ho tot. L’un i l’altre s’endevinen sense necessitat d’explicar-s’ho. Com no havia d’ésser així si ja s’havien entrevist en somnis! (Tot esguardant-la.) En fi, el tresor tan recercat es fa present, és aquí al davant: brilla, espurneja. Això no obstant, el dubte encara s’imposa, un hom no gosa creure-s’ho, car l’enlluernament és tal que encega els ulls, com en sortir de les tenebres a la llum del dia.

I, en acabar aquestes paraules, Rodolphe afegí la mímica a la frase. Es passà la mà pel front com aqull qui té un rodament de cap; després la deixà caure al damunt de la mà d’Emma. Aquesta enretirà la seva. El conseller, però, continuava llegint: «I a qui havia d’estranyar? Només als qui són prou orbs, als qui estan prou enfonsats (ho dic sense temença), prou enfeinats en els prejudicis d’una altra edat perquè encara desconeguin l’esperit de les poblacions agrícoles. En efecte, no és al camp on es troba més patriotisme, més abnegació envers la causa pública, més intel·ligència, en una paraula? I no em vull referir a aquesta intel•ligència superficial, ornament balder dels esperits ociosos, ans a aquesta intel·ligència profunda i moderada que s’aplica, per damunt de tot, a la consecució de coses útils, contribuint així al benestar de cadascú, al millorament comú i al sosteniment dels Estats, fruit del respecte a les lleis i de la pràctica dels deures...»

Gustave Flaubert, Madame Bovary, Traducció de Ramon Xuriguera, Revisada per Joaquim Sala Sanahuja, Proa, Barcelona 2003, Segona part, Cap VIII, pp. 156-159

Activitat

 

Un discurso político y un diálogo amoroso

(Montaje en contrapunto, por una parte, del cortejo amoroso de Rodolphe Boulanger de la Huchette y Emma Bovary y, por otra, del discurso de circunstancias del consejero delegado Lieuvain en los comicios agrícolas de Yonville)

«Señores: Permítanme en primer lugar, antes de hablarles del motivo de esta reunión de hoy, y estoy viendo que este sentir será compartido por todos ustedes, permítanme, digo, hacer justicia a la administración superior, al gobierno, al monarca, señores, a nuestro soberano, a ese rey bien amado a quien ninguna rama de la prosperidad pública o privada le es indiferente, y que dirige a la vez con mano tan firme y tan prudente el carro del Estado en medio de los peligros incesantes del mar tempestuoso, sabiendo, además, hacer respetar la paz como la guerra, al industria, el comercio, la agricultura y las bellas artes...»

-Debería –dijo Rodolphe- echarme un poco hacia atrás.

-¿Por qué? –dijo Emma.

Pero en este momento la voz del consejero, elevando el tono de un modo extraordinario, declaraba:

«Ya no es tiempo, señores, en que la discordia civil ensangrentaba nuestras plazas públicas, en que el propietario, el negociante, el mismo obrero, que se dormía de noche con un sueño apacible, temblaban al verse despertar de pronto al ruido del toque de rebato, en que las máximas más subversivas minaban audazmente las bases…»

-Es que podrían –dijo Rodolphe- verme desde abajo; luego tendría durante quince días que dar explicaciones, y con mi mala fama…

-¡Oh!, usted se calumnia –dijo Emma. -No, no, es execrable, se lo juro.

«Pero señores –continuaba el consejero-, si, alejando de mi recuerdo aquellos sombríos cuadros, vuelvo los ojos a la situación actual de nuestra hermosa patria: ¿qué veo en ella? Por todas partes florecen el comercio y las artes; por todas partes nuevas vías de comunicación, como otras tantas arterias nuevas del cuerpo del Estado establecen en él nuevas relaciones; nuestros grandes centros manufactureros han reanudado su actividad; la religión, más afianzada, sonríe en todos los corazones; nuestros puertos están llenos, la confianza renace, y, por fin, Francia respira.»

-Por lo demás –añadió Rodolphe-, quizás, desde el punto de vista de la gente, ¿tienen razón?

-¿Cómo es eso? –dijo ella.

-¿Y cómo ha de ser? –dijo él-, ¿no sabe usted que hay almas continuamente atormentadas? Necesitan alternativamente el sueño y la acción, las pasiones más puras, los goces más furiosos, y se precipitan así en toda clase de fantasías, de locuras.

Entonces ella lo miró como quien contempla a un viajero que ha pasado por países extraordinarios, y replicó:

-Nosotras, las pobres mujeres, ni siquiera tenemos esa distracción.

-Triste distracción, pues ahí no se encuentra la felicidad.

-¿Pero acaso la felicidad se encuentra alguna vez? –preguntó ella.

-Sí, un día se encuentra –respondió él.

«Y esto lo han comprendido ustedes –decía el consejero-; ¡ustedes, agricultores, trabajadores del campo; ustedes, pioneros pacíficos de toda una obra de civilización!, ¡ustedes, hombres de progreso y de moralidad!, ustedes han comprendido, digo, que las tormentas políticas son todavía más temibles ciertamente que las perturbaciones atmosféricas…»

-Sí, llega un día –repitió Rodolphe-, un día, de pronto, y cuando ya se había perdido la esperanza. Entonces se entreabren horizontes, es como una voz que grita: ¡«Aquí está»! Uno siente la necesidad de hacer a esa persona la confidencia de su vida, de darle todo, de sacrificarle todo. No nos explicamos, nos adivinamos. Nos hemos vislumbrado en sueños (y él la miraba). Por fin, está ahí, ese tesoro que tanto se ha buscado, ahí, delante de nosotros; brilla, resplandece. Sin embargo, seguimos dudando, no nos atrevemos a creer en él; nos quedamos deslumbrados, como si saliéramos de las tinieblas a la luz.

Y al terminar estas palabras Rodolphe añadió la pantomima a su frase. Pasó la mano por la cara como un hombre a quien le da un mareo: después la dejó caer sobre la de Emma. Ella retiró la suya. Pero el consejero seguía leyendo:

«¿Y quién se extrañaría de ello, señores? Sólo aquel que fuese tan ciego tan esclavo (no temo decirlo) de los prejuicios de otra época para seguir desconociendo el espíritu de los pueblos agrícolas. ¿Dónde encontrar, en efecto, más patriotismo que en el campo, más entrega a la causa pública, más inteligencia en una palabra? Y no hablo, señores, de esa inteligencia superficial, vano ornamento de las mentes ociosas, sino de esa inteligencia profunda y moderada que se aplica por encima de todo a perseguir fines útiles, contribuyendo así al bien de cada uno, fruto del respeto a las leyes y de la práctica de los deberes…»

Gustave Flaubert, Madame Bovary, trad. Germán Palacios, Cátedra, Madrid, 2002 (1986), Segunda parte, cap. VIII, pp.226-228

Actividad

Darrera actualització de dijous, 9 de febrer de 2012 10:36