Warning: include(/home/content/n/a/r/narrativa/html/modules/mod_newsflash/dir.php) [function.include]: failed to open stream: No such file or directory in /home/content/30/3786030/html/index.php on line 8

Warning: include() [function.include]: Failed opening '/home/content/n/a/r/narrativa/html/modules/mod_newsflash/dir.php' for inclusion (include_path='.:/usr/local/php5/lib/php') in /home/content/30/3786030/html/index.php on line 8

Warning: include(/home/content/n/a/r/narrativa/html/images/banners/xml.php) [function.include]: failed to open stream: No such file or directory in /home/content/30/3786030/html/index.php on line 11

Warning: include() [function.include]: Failed opening '/home/content/n/a/r/narrativa/html/images/banners/xml.php' for inclusion (include_path='.:/usr/local/php5/lib/php') in /home/content/30/3786030/html/index.php on line 11

Warning: session_start() [function.session-start]: Cannot send session cookie - headers already sent by (output started at /home/content/30/3786030/html/index.php:8) in /home/content/30/3786030/html/libraries/joomla/session/session.php on line 412

Warning: session_start() [function.session-start]: Cannot send session cache limiter - headers already sent (output started at /home/content/30/3786030/html/index.php:8) in /home/content/30/3786030/html/libraries/joomla/session/session.php on line 412

Warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /home/content/30/3786030/html/index.php:8) in /home/content/30/3786030/html/libraries/joomla/session/session.php on line 415
El self made man i la narració autobiogràfica. Dickens, David Copperfield

Herois de novel·la representants del nostre temps

El self made man i la narració autobiogràfica. Dickens, David Copperfield

El «self made man» de la novel·la anglosaxona

Els homes i les dones que partint d’uns orígens humils aconsegueixen una posició més o menys preeminent en la societat perquè l’enginy o el treball els ha proporcionat una economia solvent s’anomenen convencionalment «self made men» o «self made women». El concepte és fonamental en la formació de la burgesia europea i és fonamental per entendre les classes mitjanes angleses i la seva forma política, el parlamentarisme, forjada en el procés històric revolucionari que s’obre amb la Civil War (Guerra civil) (1641-1651) i culmina amb la Glorious Revolution (Revolució Gloriosa) de 1688, final de la monarquia absoluta a Anglaterra i origen de les modernes democràcies parlamentàries.

Literàriament, aquests són els anys de la gran recepció de la novel·la espanyola del Segle d’Or. Thomas Shelton ha traduït la primera part del Quijote el 1612 i la segona el 1620 i l’obra té de seguida un èxit extraordinari. El 1576 s’havia traduït el Lazarillo de Tormes i el 1622 apareixeria la traducció de James Mabbe del Guzmán de Alfarache de Mateo Alemán. La novel·la anglosaxona dels «self made men» o «self made women» hereda la seva estructura de la convenció establerta per la novel·la picaresca espanyola: la forma autobiogràfica que comença sempre amb el naixement del narrador protagonista. Lázaro de Tormes ho va deixar ben assentat en el pròleg a la seva història: «Y pues V.M. escribe se le escriba y relate el caso muy por extenso, paresciome no tomalle por el medio, sino del principio, porque se tenga entera noticia de mi persona».

 

 Il contento, un epsiodi del Guzmán de Alfarache pintat per Adam Elsheimer(1607)

 Al segle XVIII, quan, lligada a l’empirisme filosòfic, a la consolidació de la premsa i a l’aparició d’una important massa lectora urbana, sorgeix la gran narrativa anglesa, el model de la picaresca conflueix amb l’ideal de les classes mitjanes anglosaxones del «self made man» i dóna fruits extraordinaris de gran influència posterior. Cronològicament, la primera gran novel·la picaresca és la Moll Flanders (1722) de Daniel Defoe, periodista i home polític, conegut sobre tot per Robinson Crusoe (1719) i la crònica novel·lada de la pesta de 1665, A Journal of the Plague Year (1722). Moll Flanders és l’autobiografia fictícia d’una aventurera, posteriorment convicta, que, deportada a Virgínia, aconsegueix ocupar un lloc destacat en una societat nova.

El 1748 i el 1749 apareixen respectivament The Adventures of Roderick Random (Les aventures de Roderick Random) de Tobias Smollett i The History of Tom Jones, a Foundling (Història de l’expòsit Tom Jones) de Henry Fielding. Ambdues respecten la convenció picaresca d’iniciar la història amb el naixement del protagonista, però adopten la tercera persona narrativa de manera que el text juga amb una doble perspectiva: la del personatge i la del narrador, aquest últim amb una potent veu autorial que avalua i comenta l’acció.

 

 El naixement de Tristram Shandy

 

La inacabada The Life and Opinions of Tristram Shandy, Gentleman (La vida i les opinions del cavaller Tristram Shandy) que Laurence Sterne publica per entregues entre 1760 i 1767 és l’estadi més complex de l’evolució, gairebé dissolució, de la forma narrativa picaresca al segle XVIII. Sterne manté la primera persona, però Tristram Shandy, el seu antiheroi, ultrapassa la convenció segons la qual l’autobiografia s’ha d’iniciar amb la relació del naixement i es remunta irònicament a la font del seu origen per narrar el moment de la seva concepció. Tristram Shandy, d’altra banda, incorpora al seu relat la potent veu autorial de les biografies picaresques anteriors i el resultat és una narració digressiva en què les opinions ocupen més espai que les accions.

En l’època victoriana, tant William M. Thackeray (1811-1863) com Charles Dickens (1812-1870), dos dels exponents més importants de la novel·la realista del vuit-cents, són hereus directes d’aquesta tradició picaresca del XVIII que ha sobreviscut malgrat la revolució romàntica.

 

 Charles Dickens (1812-1870) i David Copperfield (1849-1850)

Dickens, el novel·lista més aclamat de l’època victoriana, és un exemple clar, ell mateix, de self made man. Va tenir una infància molt difícil, marcada pel treball a la fàbrica de betum Warren’s Blacking Factory, per les diverses estades del seu pare a la presó per deutes i per la fredor de la seva mare. Després d’un breu període a l’escola, va entrar de seguida en el món de la premsa i va estudiar taquigrafia, fet que, primer, li va permetre treballar com a reporter en els litigis del Doctors’ Commons i, després, al Parlament, on va assistir en directe als violents debats de la primera Reform Bill victoriana (1831), la llei de reforma del sistema electoral per la qual s’ampliava considerablement el cens de votants. Decebut de tot plegat, Dickens va abandonar definitivament el reportatge polític, però va continuar les seves col·laboracions a la premsa amb una sèrie de quadres de costums que van desembocar poc després en el seu primer èxit literari, els Pickwick Papers, publicats de forma serialitzada entre 1836 i 1837. Aquest va ser el principi d’una prolífica carrera literària que li va permetre guanyar-se bé la vida. En el marc de la puritana societat victoriana, la vida privada del Dickens adult va estar marcada pel trencament d'un matrimoni desgraciat que li havia donat una família nombrosa i per la relació extramatrimonial amb la jove actriu Ellen Ternan.

 

 Charles Dickens

 

La trajectòria del Dickens novel·lista és inseparable de la trajectòria del Dickens periodista. La premsa determina la forma serialitzada de publicació dels seus textos, el nombre considerable d’il·lustracions que els acompanyen i la voluntat de sintonitzar amb un públic molt ampli. En el cim de la seva carrera, Dickens va ser l’editor de dues importants publicacions setmanals adreçades a les famílies on diversos comentaristes anònims abordaven temes de tota mena, especialment qüestions socials que afectaven el dia a dia dels lectors. A Household words, que va començar a publicar-se el 1850, va seguir All the Year Round el 1859. En les seves pàgines van aparèixer novel·les per entregues de Dickens i d’altres autors.

Dickens va ser fonamentalment un autodidacta i el conjunt de la seva producció és una síntesi grandiosa de literatura popular i literatura culta. El crític Raymond Williams la va considerar un producte típic de la nova cultura urbana popular de la ciutat de la Revolució Industrial i va sostenir que, per entendre el seu valor, calia tenir molt present aquest tret sociològic.

Gran lector de Henry Fielding (1707-1754), Tobias Smollett (1721-1771) i Daniel Defoe (1659-1661−1731), del Quijote (1605-1615) i dels dramaturgs del segle XVII, hereu de la narració sentimental i gòtica de finals del XVIII i molt marcat per la potent premsa satírica de l’època victoriana, la novel·lística de Dickens pot considerar-se una enciclopèdia de gèneres narratius i dramàtics i dels seus corresponents tipus literaris. La sàtira, el conte de fades, el conte fantàstic, el quadre de costums, la comèdia de costums, el melodrama sentimental, la novel·la d’aventures, la novel·la històrica, la narració gòtica i de misteri són gèneres que conviuen en obres formades per una autèntica selva d’històries que s’inscriuen en el marc de l’acció principal, la del protagonista, destacada moltes vegades des del títol. El nom del personatge principal és també el de la novel·la en el cas dels Picwick Papers (1836-1837), Oliver Twist (1837-1839), Nicholas Nickleby (1838-1839), Barnaby Rudge (1841), Martin Chuzzlewit (1843), Dombey and son (1846-1848), David Copperfield (1849-1850), Little Dorrit (1855-1857), Our Mutual Friend (1864-1865) o la inacabada The Mystery of Edwin Drood (1869-1870). Altres vegades, les menys, el nom d’un lloc -The Old Curiosity Shop (1840-1841), Bleak House (1851-1853) o A Tale of Two Cities (1859)- o d’una època -Hard times (1854)-o d’un estat d’ànim -Great Expectations (1860-1861) substitueixen el del personatge.

Dickens és pare d’una estensa saga de tipus literaris, generalment plans que, com en la comèdia i la sàtira, representen actituds morals universals. Són personatges que evolucionen en un univers maniqueu, hereu del conte de fades i de la narració gòtica de terror, on les forces del bé estan permanentment amenaçades per les forces del mal. Totes i cadascuna d’aquestes criatures està singularitzada pel llenguatge, perquè el personatge dickensià és fonamentalment una creació lingüística. L’autor tenia una extraordinària oïda per a les diferents parles, una gran capacitat d’imitació dels diferents registres i un gran interès pels dialectes (per a David Copperfield, per exemple, va estudiar acuradament el dialecte de Yarmouth). La seva obra pot ser valorada com un inventari i un compendi de les variants de la llengua anglesa que realment es parlava en el període victorià. D’altra banda, Dickens dominava l’agudesa retòrica i per això molts dels seus personatges, amb independència del seu origen social, són uns xerraires profundament còmics avesats als recursos de l’oratòria clàssica. Sam Weller, el criat del senyor Pickwick, o l’eternament endeutat Wilkins Micawber de David Copperfield són exemples molt eloqüents.

 

H.K. Browne «Phiz»: el senyor Micawber fent un discurs

 

En la nòmina de les criatures de Dickens abunda el personatge enfollit, dominat per una idea fixa. Alguns són bojos pacífics que, com Don Quijote, pateixen algun tipus d’obsessió literària i tenen moments d’extraordinària lucidesa. D’altres, són bojos perillosos, agents del mal, que ordeixen la tela que ha d’atrapar les seves víctimes. Poden ser criminals que viuen en la marginalitat, com Bill Sykes a Oliver Twist o Rigaud a Little Dorrit o els convictes de Great Expectations o, fins i tot, prestamistes com l’Ebeneezer Scrooge de A Christmas Carol (1843). Però poden ser també criminals en sentit metafòric, perfectament instal·lats en la societat, com Mr. Tulkinghorn, l’advocat de Bleak House, o Steerforth, el dèspota seductor d’Emily a David Copperfield o els Barnacle que dominen els misteris de la burocràcia a Little Dorrit o Wackford Squeers, el cruel mestre de Nicholas Nickleby.

Tots aquests personatges, bons o dolents, víctimes o botxins, excèntrics o sensats, evolucionen en el marc de la societat victoriana, de la qual també són producte. Dickens la coneixia molt bé, perquè havia estudiat a fons les seves institucions i n’havia denunciat les injustícies des d’una òptica de liberal reformista i filantrop. Els hospitals, les escoles, les presons, les fàbriques, els habitatges dels rics i dels pobres, les tavernes i els hostals, les oficines de l’administració i les de la justícia tenen, en aquests textos, tant protagonisme com els individus. Aquest és, segurament, l’aspecte més innovador d’aquestes novel·les que, sobretot, plantegen el tema de l’administració i de la justícia des d’una perspectiva original que podem qualificar de visionària i delirant. El famós procés de Jarndyce contra Jarndyce que emmarca l’entramat d’històries de Bleak House, amb la descripció de tipus del món de la justícia que comporta, obre camins a la narrativa del segle XX. Novel·listes com Kafka, que han presentat l’individu de la modernitat com un producte de l’absurd de xarxes burocràtiques laberíntiques i confuses, són clarament hereus de la visió dickensiana.

David Copperfield, del període de maduresa, participa de totes aquestes característiques. El seu procés de gestació il·lustra molt bé la forma de treball d’aquell novel·lista que mai no perd la consciència de que escriu per al públic. Dickens anava escrivint la novel·la a mida que l’anava publicant serialitzada, sempre atent a les reaccions dels lectors. Un total de dinou entregues mensuals -l’última, doble-, il·lustrades per H.K. Browne, «Phiz», es van anar posant a la venda, una rere l’altre, de maig de 1849 a novembre de 1850. En vida seva, hi va haver tres edicions més, aquestes en volum, el 1858, el 1859 i el 1867. Totes tres presenten variants d’autor per evitar conflictes amb els editors. El fenomen va ser força corrent al XIX, perquè la figura de l’escriptor professional no estava encara prou integrada i tot just començava a regular-se la propietat intel·lectual.

Dickens va estimar-se aquesta novel·la per damunt de totes les altres que va escriure. Així ho va declarar en el pròleg de l’edició de 1867: «I have in my heart of hearts a favourite child. And his name is David Copperfield» («Hi ha un fill predilecte en el fons del meu cor. Es diu David Copperfield»). El motiu de la preferència sembla clar. Des de 1844, de viatge per Europa, Dickens havia estat donant voltes a la possibilitat d’escriure un text autobiogràfic que s’hauria de publicar de forma pòstuma. Ho va fer fragmentàriament el 1848 i el va entregar al seu amic íntim, agent literari i conseller John Forster, més tard autor de la primera biografia de Dickens, The Life of Charles Dickens (1872-1874).

L’escriptura autobiogràfica no va resultar fàcil al novel·lista. Sembla que, d’una banda, els records li resultaven dolorosos i, d’altra, no volia perjudicar la imatge de la seva família. Forster, a qui segurament l’autor havia demanat discreció, va fer públics aquests records en l’esmentada biografia, quan l’autor ja era mort. Va ser precisament l’amic Forster qui va aconsellar-li el 1848 que aprofités el treball literari amb la memòria personal per escriure una novel·la en primera persona.

La història familiar i d’aprenentatge d’un self made man de l’època victoriana, David Copperfield, sorgeix d’aquest cúmul de circumstàncies i Dickens s’estimava aquest llibre perquè va traspassar part de les seves vivències al protagonista o al seu entorn. D’aquesta manera, autor i personatge comparteixen una visió del món similar perquè ambdós són fills del seu temps i d’una trajectòria biogràfica força coincident. Com Dickens, David és prematurament expulsat del paradís de la infància, viu de forma traumàtica la carència d’amor maternal i es refugia en la lectura de Defoe, Fielding, el Quijote o Les mil i una nits; quan encara és un nen, es veu obligat a treballar en una fàbrica, Murdstone and Grinby’s, i coneix el drama de la presó per deutes compartint les penes de la família del seu excèntric amic Micawber; ja adult, treballa per a un advocat, aprèn taquigrafia, és cronista al Parlament i es desenganya de la política; finalment, col·labora en la premsa, esdevé escriptor professional, viatja per Europa i escriu una ficció autobiogràfica. La turmentada experiència amorosa de Dickens, el seu fracàs matrimonial, només es reflecteixen indirectament en la immadura i decebedora relació de David Copperfield amb la seva primera dona, Dora Spenlow. Però el seu segon matrimoni amb Agnes és un melancòlic happy end tutelat per un àngel femení de la llar -l'arquetip de la dona pura i abnegada de la literatura victoriana- que respon més a una convenció literària i a un desig d’adoctrinament que a una altra cosa. El públic reclamava finals d’aquesta mena i Dickens estava interessat a defensar el concepte d’harmonia familiar burgesa. Seria un error, per tant, llegir el desenllaç oblidant el cúmul de turmentades existències femenines que pul·lulen per les pàgines de la novel·la.

 Carta de Dickens (8-II-1857) al magistrat John Hardwick interessant-se pel cas de Susan Mayne, una dona caiguda

 

Tot aquest material biogràfic, però, només explica parcialment la novel·la. David Copperfield és una obra de creació i, com a tal, pertany a una tradició que comparteix amb altres textos coetanis. La literatura de factura autobiogràfica va ser freqüent en l’època victoriana. Exemples especialment significatius són les novel·les Jane Eyre (1847) de Charlotte Brontë (1816-1855) i Pendennis (1848-1850) de William M.Thackeray (1811-1863). Literàriament, aquestes autobiografies parteixen de la narració biogràfica setcentista i de les grans introspeccions romàntiques, tant en vers com en prosa. El mateix 1850, en què van apareixent les entregues de David Copperfield, es publica pòstumament l’extensíssim poema autobiogràfic del romàntic William Wordsworth (1770-1850), The Prelude or Growth of a Poet’s Mind, que il·lustra el procés de formació del poeta. Aquest poema i el text de Dickens responen a una intenció molt semblant. Ambdós plantegen l’aprenentatge en termes psicològics de creixement de la personalitat i de formació del caràcter i ambdós consideren determinant la vivència infantil per entendre l’individu adult posterior.

David Copperfield és la narració del procés de construcció d’una identitat en el temps. Les successives etapes per què passa el personatge comporten el predomini de trets diferents de la personalitat. De la feblesa inicial del nen, passem a l’adolescent actiu, enèrgic i sentimental, fascinat per les dones; de l’adolescent, a l’home jove immadur que encerta en la professió, però s’equivoca triant companya; d’aquest, finalment, desemboquem en l’home madur i filantrop, que ho veu tot des d’una fusió harmoniosa de sentiment i raó.

Tècnicament, el domini de la primera persona és absolut. La narració no busca la simpatia del lector i gairebé mai apel·la directament a la seva complicitat. El punt de vista intern, com en les memòries o els diaris personals, imposa també altres restriccions importants al perspectivisme. David sap com veu ell els altres, però ignora, en contrapartida, com el veuen en realitat els altres, a ell. L’absència de perspectivisme no vol dir que aquestes perspectives no hi siguin. No s’expliciten, però estan implícites, per exemple, en els successius noms del protagonista: David, Copperfield, Trotwood, Trot, Doaddy, master Copperfield, Daisy… Especialment interessant és la doble perspectiva implícita en la visió de la tia Betsey Trotwood. La tia Betsey havia abandonat David el dia del seu naixement. Estava decebuda, perquè desitjava una nena en qui ja havia projectat i sublimat un ideal educatiu.

 

  H.K. Browne «Phiz»: la trobada de David amb la tia Betsey al jardí de la casa de Dover

 

Quan el nen David, desemparat, es presenta a la casa de Dover, Betsey l’acull com un fill. Però no deixa de recordar-li constantment com hauria estat la nena projectada que mai no va arribar a néixer. En certa mesura, Betsey forja una germana invisible per a David i esgrimeix constantment la criatura imaginària com a model de conducta. Per a la senyoreta Trotwood, el nebot afillat participa també de la condició de la nena inventada.

En tant que narrador, David Copperfield organitza el seu relat de manera seqüencial partint d’allò que ell anomena la «mirada retrospectiva», és a dir, la visió del passat i de la pròpia mirada en el passat des de la perspectiva de la mirada del narrador ja madur. El narrador recapitula la seva existència i clarament fa palesa aquesta intenció en diversos capítols rítmicament accelerats i uniformement anomenats «ullades retrospectives», concebuts com a provisionals desenllaços de diferents etapes biogràfiques.

En les ullades retrospectives, el narrador parla sempre de si mateix i és, per tant, el protagonista indiscutible. Però, en la resta de la novel·la, la qüestió del protagonisme és infinitament més complexa. El narrador no fa trampes i ens ho deixa clar de bon principi, en la primera frase del primer capítol i amb una enunciació neutral que no apel·la explícitament al lector: «Whether I shall turn out to be the hero of my own life, or whether that station will be held by any body else, these pages must show» («Si reïxo a ésser l'heroi de la meva pròpia vida, o bé si aquesta posició escau a algú altre, a aquestes pàgines pertocarà de mostrar-ho»). Un dels primers títols que Dickens va pensar per a la novel·la reforcen també aquesta idea: The Copperfield Survey of the World as It Rolled. Being the personal history, adventures, experience, and observation, of David Copperfield the younger of Blunderstone Rookery (…). El narrador, doncs, des del principi assumeix la importància dels altres en la seva historia.

David Copperfield és tant el protagonista d’una història com el testimoni d’altres històries. Protagonisme i testimoniatge són aquí igualment importants. Per la seva pròpia experiència i per l’espectacle de la vida dels altres el narrador arriba a construir-se la personalitat adulta des de la qual mira retrospectivament el món. El filantrop David Copperfield ha arribat a ser qui és per l’observació d’una realitat on hi ha àngels bons i dolents i on la frontera entre la bogeria i la sensatesa, com en el Quijote, és sempre borrosa. Al costat d’Agnes, agent del bé, hi ha Uriah Heep, agent del mal. L’aparentment sensata i pragmàtica tia Betsey Trotwood es deixa aconsellar per Dick, el boig polígraf que intermitentment es pren per Carles I. Dos exemples d’un univers narratiu que bordeja la inversemblança en la creació de tipus, però que per la linealitat que li atorga l’organització seqüencial de la biografia cau poc en la inversemblança de les coincidències casuals tan típiques de la literatura popular.

Aquestes criatures que de vegades poden semblar-nos increïbles es mouen en un temps i un espai reals. David Copperfield és també un cronista de l’Anglaterra victoriana, de la metròpoli a la ciutat de províncies, dels espais tancats de la vida domèstica als espais oberts de la vida pública, com la fàbrica, les escoles i les presons. Tot plegat ho veu des d’una perspectiva feta a parts iguals de liberalisme reformista i humanitarisme filantròpic. És interessant recordar que, poc abans de començar a escriure la novel·la, Dickens havia publicat en l’Examiner del seu amic Forster, una sèrie d’articles sobre nens maltractats. Aquesta qüestió social, una de les moltes que li preocupaven, va contribuir a la narració de la infància del protagonista tant com l’experiència autobiogràfica.

Però David Copperfield és sobretot una novel·la sobre la família, la cèl·lula fonamental que fonamenta la societat victoriana, idealment reflectida en el desenllaç de la novel·la. Però la família real és molt més complexa. Ho demostra l’ampli ventall que exhibeix la narració: l’efímera del pare i la mare de David; la sinistra i gairebé criminal dels Murdstone o dels Steerforth; la nombrosa dels pobres Micawber, que es veuran obligats a emigrar; els heterogenis vincles del nucli dels Pegotty a Yarmouth; l’excèntrica i caricaturesca llar de Betsey Trotwood a Dover; la relació monoparental d’Agnes Wickfield i el seu pare, Dora Spenlow i el seu pare o dels hipòcrites Uriah Heep i la seva mare; el matrimoni desigual del Doctor Strong i Martha. En moltes d’aquestes llars hi ha dones desgraciades. Un capítol a part mereixen Emily i Martha, que la societat de l’època considera pecadores i que el narrador embolcalla amb una mirada de comprensió, fruit del seu interès pel tema de les dones caigudes i per les institucions que les acollien.

 

 H.K. Browne «Phiz»: Martha, la dona adúltera del doctor Strong

 

David Copperfield és també la història de la manca d’una família. David és de seguida un orfe en sentit estricte. La seva biografia està marcada per la recerca d’una família. I per la capacitat de refer-se’n una al seu gust quan es fa acollir per la tia Betsey i el seu amic Dick en un capítol eloqüentment titulat «I make another beginning» («Torno a començar»). La crítica psicoanalítica va considerar-la un paradigma de la «narració familiar». Aquesta lectura dóna un valor simbòlic al text de manera que les figures materna i paterna, que desperten sentiments inconscients contradictoris en el protagonista, es multipliquen. D’acord amb aquesta visió, són molts els personatges que alternativament representen el paper del pare o la mare. Murdstone i Micawber són figures paternes i la mare morta, Pegotty, la tia Betsey ocupen successivament el mateix espai. La lectura psicoanalítica ha d’entendre’s, però, com un moment en la història de la recepció del text. Si ens limitéssim a aquesta interpretació la novel·la perdria la seva riquesa.

Darrera actualització de dijous, 9 de febrer de 2012 10:41