Herois de novel·la representants del nostre temps

Herois, homes sobrers, miserables i intel·lectuals. Dostoievski, Crim i càstig

23 de març

(Txalkaturin consigna al seu diària la superfluïtat de la seva existència)

Ha tornat l’hivern. Cauen grans flocs de neu. Sobrer, sobrer... Quin encert haver trobat aquest mot. Com més aprofundeixo en mi mateix, com més escorcollo en la meva vida passada, més em refermo en la crua veritat d’aquesta expressió. Sobrer; això és. Per a altres persones aquest mot no seria adient... Els éssers humans poden ser bons, dolent, savis, necis, agradables o desagradables; però sobrers... no. És a dir, entenguin-me: sense ells el món no s’esfondraria... per descomptat; però la inutilitat no és la seva qualitat principal, el seu tret distintiu, i a vostès, quan parlen d’ells, la paraula «sobrer» no és la primera que els ve als llavis. Mentre que de mi... és impossible dir-ne una altra cosa: sobrer, només això. Un home sense lloc, res més. És evident que la natura no comptava amb la meva arribada, de manera que em va tractar com a un hoste al qual no s’ha convidat i al qual no s’espera. No endebades, un bromista molt afeccionat al préférence va dir de mi que la meva mare va perdre l’aposta en parir-me. Ara parlo de mi assossegadament, sense cap espurna d’amargor... Són coses del passat! Al llarg de la meva vida sempre vaig trobar el meu lloc ocupat, potser perquè mai no el vaig cercar allà on calia. Vaig ser desconfiat, tímid i irritable, com tots els malalts; ultra això, a causa del meu amor propi desmesurat o potser als malencerts en la formació de la meva personalitat, entre els meus sentiments i els meus pensaments –així com també en la manera d’expressar-los- sempre hi havia un obstacle, absurd, incomprensible i insuperable; cada vegada que prenia la ferma decisió de vèncer-lo, de trencar aquesta barrera, els meus moviments, l’expressió del meu rostre, tot el meu ésser prenia l’aparença d’una tensió insuportable; no només ho semblava, sinó que em convertia de veritat en un ésser tibat i afectat. Jo mateix ho percebia i encara m’acuitava més a refugiar-me en el meu interior. Una angoixa immensa s’apoderava de mi en aquells moments. Aleshores em dissecava fins a la darrera fibra, em comparava amb d’altres, evocava fins la més insignificant de les mirades, rialles i paraules de les persones davant de les quals havia volgut mostrar la meva personalitat; m’aplicava la rasadora del no, àcidament em reia de la meva pretensió de voler «ser com tothom»; i, de sobte, enmig del riure, queia a l’abisme de l’abandó, m’enfonsava en un estat de trista malenconia i, ja en aquest estat, tornava al punt de partida; en una paraula, donava voltes com l’esquirol a la ronda. Passava dies sencers lliurat a aquesta tasca, tan turmentadora com eixorca. Doncs bé, diguin-me, per l’amor de Déu, diguin-m’ho vostès mateixos: qui necessita un home així i per a què? Per què em succeí tot allò? Què va causar aquell turment minuciós a l’entorn de la meva pròpia persona? Qui ho sap? Qui ho dirà?

Turguènev, Ivan S. Diari d’un home sobrer, Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, Bellaterra 2004, Cap “23 de març”, pp. 27-28

Darrera actualització de dimecres, 10 de febrer de 2010 00:37