Warning: include(/home/content/n/a/r/narrativa/html/modules/mod_newsflash/dir.php) [function.include]: failed to open stream: No such file or directory in /home/content/30/3786030/html/index.php on line 8

Warning: include() [function.include]: Failed opening '/home/content/n/a/r/narrativa/html/modules/mod_newsflash/dir.php' for inclusion (include_path='.:/usr/local/php5/lib/php') in /home/content/30/3786030/html/index.php on line 8

Warning: include(/home/content/n/a/r/narrativa/html/images/banners/xml.php) [function.include]: failed to open stream: No such file or directory in /home/content/30/3786030/html/index.php on line 11

Warning: include() [function.include]: Failed opening '/home/content/n/a/r/narrativa/html/images/banners/xml.php' for inclusion (include_path='.:/usr/local/php5/lib/php') in /home/content/30/3786030/html/index.php on line 11

Warning: session_start() [function.session-start]: Cannot send session cookie - headers already sent by (output started at /home/content/30/3786030/html/index.php:8) in /home/content/30/3786030/html/libraries/joomla/session/session.php on line 412

Warning: session_start() [function.session-start]: Cannot send session cache limiter - headers already sent (output started at /home/content/30/3786030/html/index.php:8) in /home/content/30/3786030/html/libraries/joomla/session/session.php on line 412

Warning: Cannot modify header information - headers already sent by (output started at /home/content/30/3786030/html/index.php:8) in /home/content/30/3786030/html/libraries/joomla/session/session.php on line 415
Els fills del segle. Novel·la històrica i novel·la d’interpretació de la història. Romanticisme. Manzoni, Els promesos

Herois de novel·la representants del nostre temps

Els fills del segle. Novel·la històrica i novel·la d’interpretació de la història. Romanticisme. Manzoni, Els promesos

Orígens de la novel·la històrica romàntica: Walter Scott

La novel·la històrica, tal i com l’entenem en els nostres dies, és un subgènere narratiu que sorgeix amb el Romanticisme i s’adapta després a les característiques narratives del Realisme. Sol considerar-se que la primera novel·la del escocès Walter Scott, Waverley (1814), és el punt de partida del gènere. Waverley narra la història d’un oficial anglès, d’una família partidària dels Hannover, que és destinat als Highlands, a Escòcia, durant el període de la rebel·lió jacobita de 1745 que van protagonitzar els partidaris dels Stuart.

Il·lustració de Waverley de Walter Scott

 

El títol amb el qual va aparèixer aquesta obra, Waverley, or ‘tis sixty years since, planteja clarament dues de les característiques del gènere que s’aniran repetint en el propi Scott i en novel·listes posteriors: la importància del protagonista, subjecte actiu o passiu del seu moment històric, i la distància temporal entre el temps de l’enunciació i el del lector, d’una banda, i el de l’enunciació i el de la història narrada, de l’altra. En un assaig de 1824, Scott va classificar la narrativa del seu temps en dos grups: el romance, narració fictícia en prosa o vers on juga un paper fonamental l’element meravellós, i la novel·la, que, tot i ser fictícia, entronca amb la sàtira i s’inspira en la societat del moment. La fórmula narrativa de Scott és, en gran mesura, fruit d’una síntesi d’aquests dos tipus de narració. Per això els textos incorporen tant elements gòtics i pintorescos característics del sentimentalisme i la literatura llòbrega de finals del set-cents com una descripció dels costums en clau d’humor, procedent, en gran part, de la potentíssima tradició cervantina anglesa.

A Europa i a Amèrica, les novel·les de Scott van tenir un èxit de públic extraordinari i van influir de forma decisiva en algunes fòrmules de la literatura popular melodramàtica i d’aventures, com és el cas, a França, d’ Alexandre Dumas (1802-1870), que va escriure obres que segueixen entusiasmant molts lectors, com Els tres mosqueters (1844) i El comte de Montecristo (1845).

 

Els tres mosqueters en adaptació cinematogràfica de George Sidney (1948)

 

La fòrmula narrativa de Walter Scott va ser també molt valorada per alguns historiadors liberals.  Augustin Thierry (1795-1856), per exemple, es va deixar captivar per la lectura d’Ivanhoe (1819), una de les novel·les més conegudes del escocès, i en un article de 1820, va elogiar que el text examinés amb profunditat els fets, retratés dos pobles, fés actuar la massa, individualitzés les existències i reflectís el drama real que implica la conquesta. És probable que una de les obres mestres de la novel·la històrica del Romanticisme europeu, I promessi sposi  (Els promesos) (1827-1842) d’Alessandro Manzoni (1785-1873), hagi estat inspirada per l’admiració que Scott despertava entre alguns historiadors. I promessi sposi va tenir un èxit de públic extraordinari, però no és estrictament una novel·la popular pensada per al entreteniment. Manzoni buscava, sobretot, una fòrmula narrativa que reflectís la realitat social i el seu procés històric.

 

Alessandro Manzoni, Els promesos

I promessi sposi (Els promesos) (1827 i 1842) és l’única novel·la del milanès Alessandro Manzoni, dramaturg, poeta, historiador i un dels homes clau per entendre, primer, la Lombardia i, després, la Itàlia del vuit-cents. La seva biografia és llarguíssima (1785-1873) i es desenvolupa durant tres grans períodes: la dominació napoleònica, la Restauració i el Risorgimento, és a dir, el moviment insurreccional que va desembocar en la unificació italiana. Els lombards, que van quedar sota el poder dels austríacs en el mapa de l’Europa postnapoleònica dissenyat pel Congrés de Viena (1814-1815), van jugar un paper fonamental en el procés d’unificació. Manzoni hi va contribuir de forma decisiva amb la recerca lingüística de la seva novel·la, escrita en el toscà de Dante i Petrarca, que va ser després la llengua oficial del nou regne d’Itàlia, constituït el 1861.

 


Manzoni

Manzoni va viure també de prop, tot i que sense participar-hi, dos processos revolucionaris: l’aixecament de 1821, contra els austríacs, i l’aixecament de 1848, que va donar lloc a un breu període republicà. El seu catolicisme i el seu compromís amb el nou regne d’Itàlia van garantir-li l’admiració de la burgesia moderada. En vida, Manzoni va ser reconegut com a «escriptor nacional», és a dir, com a escriptor alhora patrimoni i representació d’una comunitat històricament i institucionalment definida per damunt de les seves contradiccions socials. El fet que Verdi, un altre dels símbols de la cultura del Risorgimento, composés una Missa de Rèquiem en commemoració del primer aniversari de la seva mort n’és una prova fefaent.

Manzoni va ser un intel·lectual compromès amb el seu temps històric, una figura clau del Romanticisme europeu i un historiador vinculat a la historiografia filològica dels humanistes. Des de la indiferència religiosa, fruit de la seva formació en la il·lustració sensualista dels antidogmàtics idéologues francesos que buscaven la veritat en la realitat empírica de la història, Manzoni evoluciona cap a un catolicisme de caire jansenista. Aquest fet no és incompatible amb el racionalisme antidogmàtic dels anys de la seva joventut i aclareix dues qüestions importants en la seva trajectòria: l’absència de sentimentalisme romàntic en la visió del cristianisme i la vinculació al liberalisme, ambdues determinants en la seva crítica al poder temporal del Papa.

I promessi sposi va ser una novel·la de gestació lentíssima, començada el 1821 i tancada definitivament el 1842, any en què es publica conjuntament amb la Història de la columna infame, un altre text fonamental que pot considerar-se antecedent de la novel·la d’enquesta històrica del segle XX. La primera edició de I promessi sposi (1827), en tres toms, és ja fruit de successives correccions. Manzoni escriu inicialment un esborrany, Fermo i Lucia, que després revisa acuradament i en canvia fins i tot el títol, primer per Gli sposi promessi i finalment per I promessi sposi. En un primer moment, potser per l’interès que despertava entre els historiadors liberals francesos com ara el seu amic Thierry, el novel·lista va voler inserir-se en la tradició de Walter Scott. De seguida, però, Manzoni va experimentar la necessitat d’allunyar-se del romanesque scottià, per la seva falsedat melodramàtica, i de buscar una fórmula alternativa que li permetés conjuminar història i ficció sense vulnerar la «veritat».

En el context de I promessi sposi, el concepte de «veritat» té dos significats difícilment compatibles. D’una banda, «veritat» és un concepte estètic, sinònim de «bellesa» i «bé moral», com en Kant i Schiller. D’altra banda, «veritat» és un concepte historiogràfic directament relacionat amb una visió filològica de la història que atorga una importància decisiva a les fonts documentals. La dificultat de conciliar aquestes dues accepcions de la «veritat» es reflecteix en el conjunt de la novel·la en una separació força evident d’allò que és estrictament fictici i d’allò que és estrictament històric. Goethe, que va admirar la primera edició de I promessi sposi el mateix any de la seva publicació, ho va considerar un defecte important, com va recollir Eckerman en les seves Converses amb Goethe (1836-1848).

Però, a Manzoni, la barreja d’història i ficció li plantejava un problema d’ordre moral que se li va anar accentuant amb els anys i, quan el 1842 va publicar la versió definitiva de la novel·la, va afegir, com si es tractés d’un apèndix, la Història de la columna infame que conté la relació del procés històric que el 1630 es va instruir contra Gian Giacomo Mora i Gugliemo Piazza, acusats de difondre la pesta amb ungüents mortífers. L’episodi constitueix una de les fonts de I promessi sposi. El novel·lista sicilià Leonardo Sciascia va prologar la Història de la columna infame i, des d’una perspectiva oposada a la de Goethe, va analitzar acuradament les objeccions morals que Manzoni plantejava a la fusió d’història i ficció, per les quals s’avançava, de fet, a les fórmules narratives del realisme posterior.

I promessi sposi és una novel·la històrica que s’insereix en la tradició de Walter Scott, però que està encara fortament ancorada en Cervantes i el realisme del XVIII. L’acció se situa entre 1628 i 1630, a Lombardia, aleshores sota el poder absolut dels espanyols. Hi ha un paral·lelisme clar entre el període històric que reflecteix la novel·la i la circumstància real de la Lombardia dels anys vint del segle XIX, dominada pels austríacs.

Manzoni va triar com a protagonistes de la seva narració una parella de joves camperols, Renzo i Lucia, fills d’un poblet aparentment idíl·lic, prop de Lecco, vora el llac de Como. L’extracció social humil dels personatges constitueix una novetat absoluta en la panoràmica literària d’aquests anys. Encara ho és més que Manzoni desenvolupi la història privada de les seves criatures fictícies només de vegades en la intersecció de la història pública. La diferència amb Scott és, en aquest sentit, notable, ja que, com va assenyalar G. Lukács, els personatges de l’escocès solen ser «herois mitjans» que per la seva extracció social i pels seus conflictes ideològics, reflecteixen molt bé les contradiccions i les lluites d’una època. El milanès, per contra, fa que els seus protagonistes siguin més unes víctimes que uns agents de la història, i això lliga amb el sentit moral últim del text, com veurem.

La història s’inicia la vigília de les noces dels joves camperols. El poruc i poca cosa don Abbondio, el capellà que ha d’oficiar la cerimònia, rep, sota amenaces d’uns braus, l’ordre d’impedir el casament. Els braus, en definitiva uns sicaris, són l’instrument de la voluntat del senyor feudal, el luxuriós noble espanyol don Rodrigo, el qual, atret per la bellesa de la jove Lucia, ha decidit fer-la seva. La mala acció provocada per aquest desig tèrbol obligarà els camperols a exiliar-se del seu poble i iniciar, separats i en general sols, un periple per Lombardia. Renzo anirà a Milà i després a Bérgamo, tornarà breument al poble, s’internarà de nou a Milà, i s’instal·larà finalment a Bérgamo. Lucia, per la seva banda, s’estarà d’entrada en un convent de Monza, seguirà després a Milà i, al capdavall, arribarà també a Bérgamo. El viatge dels dos estarà marcat per la desgràcia i pel mal. El mal és consubstancial a la naturalesa humana, pensava el catòlic Manzoni, i una mala acció és responsable del seu increment exponencial. Don Rodrigo, en l’origen de la desgràcia privada dels protagonistes, esdevé, per tant, símbol del mal en el conjunt de la narració.

I promessi sposi té arrels en les antigues novel·les bizantines, narracions d’aventures, peripècies o canvis de fortuna en el decurs d’un viatge. La història s’obre, efectivament, amb una peripècia: de la potencial estabilitat de l’imminent matrimoni, Renzo i Lucia passen a la inestabilitat real de l’exili. Des d’aleshores, seran perseguits pel mal i, en un món de violència, guerres i malaltia, sobreviuran fonamentalment gràcies a la Providència. Però el model de la novel·la bizantina de seguida esdevé borrós i irreconeixible en el text. Manzoni el va abandonar per manca d’interès pel moviment i per l’acció. D’aquesta manera, poc a poc, I promessi sposi deixa de ser una narració d’aventures i es transmuta en un text analític on el ritme s’alenteix i l’acció per l’acció perd força. Els fets històrics, primer, i la Providència, després, esdevenen protagonistes i saturen un univers narratiu extraordinàriament complex en què les criatures de ficció passen a un segon terme. El crític Momigliano va considerar I promessi sposi una epopeia de la Providència. Efectivament, una lectura acurada de seguida es fa càrrec que el text està marcat per un moviment intern, a través del qual s’anul·la progressivament el temps, de manera que de la història i la geografia reals es passa als espais metafísics simbòlics de la Providència.

La novel·la s’obre amb un proemi, integrat pels fets esdevinguts entre dos capvespres de novembre de 1628 al poblet dels promesos. Aquesta introducció està emmarcada per dues descripcions del paisatge del llac que, represes després en el curs del relat en diferents claus, seran determinants per copsar-ne el sentit últim. Tres grans blocs narratius segueixen el proemi, cadascun d’ells centrat en un fet històric que s’explica de forma morosa i detallada: un motí a Milà contra l’increment del preu del pa; la guerra per la successió de Mantua i Monferrato, de fet, un episodi lateral de la guerra dels Trenta Anys que va enfrontar espanyols i francesos; l’epidèmia de pesta que es va estendre per Milà l’any 1630 i que va donar lloc al tràgic procés dels untadors al qual fèiem referència més amunt. Tots tres episodis estan subtilment lligats i els dos primers constitueixen dues de les causes del tercer.

  L'atac al cotxe de l'intendent en el motí de Milà

 

El tractament narratiu del material històric és molt complex. Manzoni va estar sempre preocupat per construir un discurs històric que no vulnerés la veritat dels fets. En la novel·la, això es va traduir, tècnicament, en l’ús d’una enunciació i un punt de vista que impliquen el lector en el relat de tal manera que es veu obligat a col·laborar racionalment en l’anàlisi dels esdeveniments. Tot plegat és fruit d’una lectura acuradíssima de Cervantes. D’entrada, el narrador se’ns presenta refent una història llegida en un manuscrit, talment com el narrador del Quijote amb la seva edició de la traducció del text de Cide Hamete Benengeli. Però el nexe fonamental que lliga ambdós novel·listes és l’irònic joc de perspectives que s’estableix entre el narrador, sovint autorial, i els personatges que, com en el Quijote, atrapa el lector i el situa en el si de la faula. Així, Manzoni aconsegueix part del seu objectiu: distanciar-nos sentimentalment d’allò que explica i fer-nos reflexionar sobre les qüestions que més li preocupen: les supersticions, del tipus que siguin, la responsabilitat individual i la guerra injusta i innecessària.

Estructuralment, I promessi sposi utilitza també episodis exempts, és a dir, autònoms i fàcilment separables del conjunt del relat, que serveixen al narrador per introduir alguns dels personatges secundaris importants. Entre d’altres, són fonamentals el de Fra Cristoforo, en definitiva la història d’una conversió; el de la monja de Monza, inspirat segurament en La religieuse de Diderot; el de l’històric Federico Borromeo, un dels instruments de la Providència en el conjunt de la novel·la. La tècnica és similar a la que va fer servir Cervantes en la «Historia del cautivo», al final de la primera part del Quijote.

Darrera actualització de dimarts, 9 de febrer de 2010 12:16