Herois de novel·la representants del nostre temps

Els fills del segle. Novel·la històrica i novel·la d’interpretació de la història. Romanticisme. Manzoni, Els promesos

Una elegia


(El fragment tanca el proemi al poblet, un espai aparentment idíl·lic i fora del temps. Els protagonistes no tornaran a viure-hi. S’inicia l’exili cap a la ciutat i Renzo i Lucia ingressen en el temps)

Adéu-siau, muntanyes que sorgiu de l’aigua i us eleveu al cel: cims desiguals coneguts de qui ha crescut entre vosaltres, impresos dins la seva ment com ho pugui ésser l’aspecte dels seus familiars; torrents dels quals distingeix la remor com el so de les veus domèstiques; viles espargides i blanquejants pel pendís com ramats d’ovelles per la pastura, adéu-siau! Com és trist el pas de qui, crescut entre vosaltres, s’allunya! A la fantasia del mateix que se n’aparta voluntàriament atret per l’esperança de fer fortuna en un altre indret, es desembelleixen en aquell moment els somnis de riquesa; es meravella d’haver-se pogut resoldre, i tornaria enrera, si no pensés que un dia tornarà, ric i ple. Quant més avança pel pla, els seus ulls es retiren disgustats i cansats d’aquella amplada uniforme; l’aire li sembla pesant i mort; s’endinsa trist i desatent per la ciutat tumultuosa; les cases que es toquen amb les cases, els carrers que desemboquen als carrers, sembli que li aturin el respir; i davant els edificis admirats per l’estranger, pensa amb cobejança inquieta en el petit camp del seu vilatge, en la caseta en què ha posat els ulls i que comprarà, en tornar, ric, a les seves muntanyes.
Però qui no havia enviat mai més enllà d’aquelles ni tan sols un desig furtiu, qui havia compost aquí tots els seus projectes de l’esdevenidor i n’és esbalçat de sobte, per una força perversa! Qui, arrabassat a un temps de les més estimades habituds i destorbat de les seves més estimades esperances, deixa aquelles muntanyes per anar a llocs desconeguts que mai no ha desitjat conèixer, i no sap quan podrà tornar! Adéu, casa nadiua, on, seient, amb un pensament ocult, aprengué a distingir de la fressa de passes comunes la fressa d’unes passes esperades amb misteriosa temença. Adéu, casa encara estranya, casa esguardada tantes vegades ràpidament, en passar, i no sense enrogir; en la qual la ment s’afigurava un sojorn tranquil i perpetu d’esposa. Adéu, església on l’esperit s’asserenà tantes vegades cantant lloances al Senyor; on hi havia, promès i preparat, un ritu; on el sospir secret del cor havia d’ésser beneït solemnement, i l’amor esdevenir manat, i anomenar-se sant; adéu!...Qui us donava tanta alegria és pertot; i no torba mai la joia dels seus fills sinó per donar-los-en una de més gran i de més certa.

Alessandro Manzoni, Els promesos, trad. Maria Antònia Salvà, revisada per Francesc Vallverdú, Eds. 62, Barcelona, 1987 (1981), cap. VIII, p. 123

Activitat

 
Una elegía


(Con este fragmento se cierra el proemio en la aldea, un espacio aparentemente idílico y fuera del tiempo. Los protagonistas no volverán a vivir allí. Se inicia el exilio hacia la ciudad y Renzo y Lucia ingresan en el tiempo).

¡Adiós, montes emergentes de las aguas, y elevados al cielo, cimas desiguales, conocidas por quien creció entre vosotros, e impresas en su mente, no menos que lo está la imagen de sus seres más queridos; torrentes cuyo rumor distingue, al igual que el sonido de las voces domésticas; aldeas dispersas, que blanquean en la pendiente, como rebaños de ovejas paciendo; ¡adiós! ¡Cuán triste es el paso de quien, crecido entre vosotros, se aleja! En la fantasía del mismo que parte voluntariamente, atraído por la esperanza de hacer, en otra parte, fortuna, pierden su belleza, en ese instante, los sueños de riqueza; se maravilla de haber podido resolverse, y volvería entonces atrás, si no pensase que, un día, tornará acaudalado. Cuanto más avanza en la llanura, sus ojos se apartan, disgustados y cansados, de aquella amplitud uniforme; el aire le parece pesado y muerto; se adentra, triste y desatento, por las ciudades tumultuosas; las casa adosadas a las casas, las calles que desembocan en otras calles, parecen quitarle la respiración, y antes los edificios admirados por el extranjero, piensa, con inquieto deseo, en el campito de su aldea, en la casita en la que ya ha puesto sus ojos, desde hace mucho tiempo, y que comprará, cuando vuelva rico a sus montes.
¡Pero quien no había llevado más allá de ellos ni siquiera un deseo fugitivo, quien había forjado allí los planes del porvenir, y es arrojado lejos por una fuerza perversa! ¡Quien, arrancado a la vez de sus más queridas costumbres, e impedido en sus más queridas esperanzas, deja esos montes, para ir al encuentro de extraños que nunca ha deseado conocer, y no puede llegar con la fantasía a un momento fijado para el regreso! ¡Adiós, casa natal, donde sentada, con un pensamiento oculto, se aprendió a distinguir del rumor de los pasos comunes, el rumor de un paso esperado con misterioso temor. Adiós, casa aún ajena, mirada tantas veces de soslayo, al pasar, y no sin rubor, en la cual la mente se figuraba una estancia tranquila y perpetua de esposa. Adiós, iglesia donde el ánimo tornó tantas veces sereno, cantando las alabanzas del Señor; donde estaba prometido, preparado un rito; donde el suspiro secreto del corazón debía ser solemnemente bendecido y ordenarse el amor, y llamarse santo; ¡adiós! Quien os daba tanta jocundidad está en todas partes; y nunca turba el gozo de sus hijos, sino para prepararles otro más seguro y más grande.

Alessandro Manzoni, Los novios, trad. Mª Nieves Muñiz, Cátedra, Madrid, 2005 (1998), cap. VIII, pp. 222-224

Actividad

Darrera actualització de dimarts, 9 de febrer de 2010 12:16